Picasso i els seus cadells

Ha hagut de ser un museu francès el que s’ha submergit fins al fons en la dimensió política de Picasso. No és pas que Tolosa de Llenguadoc, la ciutat que ha tingut la iniciativa de l’exposició Picasso i l’exili. Una història de l’art espanyol de la resistència (fins al 25 d’agost), no hi tingui res a dir. Tot el contrari, perquè va ser un dels refugis principals dels perdedors de la Guerra Civil. Just inaugurada la mostra al museu Les Abattoirs ja han sortit les primeres veus de la pseudointel·lectualitat reaccionària espanyola per deixar-la com un parrac. No ha agradat que el comissari (francès descendent d’andalusos represaliats) hagi inclòs un apèndix amb visions actuals de la deficient democràcia que es va gestar amb la complicitat dels artífexs del cop d’estat del 1936. Artistes com la catalana Núria Güell o tot un corcó de la fundació del dictador com és Eugenio Merino, amb el seu cèlebre Franco dins d’una màquina de refrescs, han estat seleccionats per a aquesta secció de l’exposició, que estableix una continuïtat de pensament i d’acció dissidents amb Picasso i amb els artistes proscrits pel règim als quals el geni malagueny va auxiliar quan van passar la frontera. Picasso mateix, que residia a França des de principi de segle, va declarar que deixava de ser un immigrant i que passava a ser un exiliat quan es va afiliar al comunisme. I no va tornar a trepitjar mai més Espanya. Vagin a Tolosa.