Opinió

Tribuna

Picossada d’anys

“És evident que només des del deliri hom pot copsar rebel·lió o sedició el 20-S i 1-O, però...

Estat de vigília, estat sotmès a la raó com a gènere. N’és espècie la raó jurídica. I aquesta obeeix al principi de realitat. És evident de tota evidència que només des del deliri hom pot copsar rebel·lió o sedició en els fets del 20 de setembre i l’1 d’octubre del 2017. Tranquil·litat, doncs, confiança plena.

Però al llit l’estat de vigília claudica i guanya la son, que aviat es converteix en malson, com delaten els llençols rebregats. I la foscor de l’estança es confon amb la foscor de les togues. El negre ho envaeix tot. També el descontrolat magí es torna negre i, malgrat tot, què infanta un discurs tan coherent, encordonat i cabdellat al mig del remolí oníric? La suor freda s’incrementa quan l’inconscient per una misteriosa escletxa pot llegir un tros de sentència, un relat articulat en el castellà rococó d’un Suprem Tribunal espanyol, el tros que diu que “el concepto de violencia que tradicionalmente ha insuflado el delito de rebelión, ha de abandonar parámetros decimonónicos para abrazar, en dinámico proceso interpretativo, nuevas realidades, pues una lectura meramente literal, rayana en lo anquilosante, abocaría a la cosificación del derecho, a su insana petrificación. En plena alborada del siglo XXI, la interpretación teleológica de la norma exige expurgar del vocablo “violencia” la idea del uso bárbaro, grosero y ronco de la fuerza bruta para, por elevación, ser substituida tan atávica concepción por otra, más ajustada a la modernidad, en la cual la “vis” compulsiva inherente al alzamiento rebelde quede satisfecha mediante toda suerte de maniobras espúreas que, con presencia de tumultarias masas y torcimiento del derecho, persigan el quebrantamiento de la norma bajo el designio de atentar contra la integridad del suelo patrio. Pero es que, incluso acudiendo a los atávicos parámetros mencionados, el pronunciamiento condenatorio devendría por igual inexcusable ante la realidad obstruccionista de miles de persones que, con abyecta contumacia, se opusieron a los agentes del orden público, cuyo es el democrático monopolio de la fuerza; conductas las de quienes lo propiciaron acreedoras a las más ejemplares y disuasorias penas”.

Condemnats, doncs, a una picossada d’anys. Em desperto suat. El vívid malson em fa telefonar a un vell amic d’altes esferes jurídiques madrilenyes. Per participar-li el malson i la seva total absurditat. Però em diu: “Lo siento, querido amigo, pero no sé qué ves de absurdo en tu sueño. Lo digo por intuición propia y por filtraciones del mayor crédito.” I jo, ensopit i capmoix, evoco la raó del poeta: sí, mal que em pesi, és, doncs, quan dormo que hi veig clar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia