Incerteses de present i futur

A hores d’ara, som moltes les persones que ens passem els temps presents amb un ai permanent al cor. Dia sí, dia també, se’ns anuncia l’arribada de tempestuosos corrents d’aires a l’estratosfera de la globalització que comporten com a efecte més devastador l’emergència de polítiques negacionistes de tot tipus. No només climàtiques, sinó també dels més elementals drets arrencats àrduament i penosament al llarg d’una agònica història de combat sense treva arreu dels continents. És objectiu de l’extrema dreta enrunar-ho tot en nom de la “llibertat”, en un exercici de sarcasme no menys estratosfèric. I mentrestant, a casa nostra, s’aguditzen els grans reptes, començant per l’ús social de la llengua, que és tant com dir la seva utilització en els mitjans de comunicació i en les formes de producció i difusió culturals. Constitueix, senzillament, la lluita per la pervivència com a saba de la nació, ja que això és la llengua. Continuem expectants sobre com s’aborden els greus retards en el transport públic, els dèficits de la sanitat pública i el rellançament del malmès sistema educatiu, començant, és clar, pels nivells més baixos. Altres grans reptes, vinculats al canvi climàtic que nega l’ultraliberalisme en el seu afany depredador, agafen dimensió també de supervivència. És el cas d’un canvi de recursos energètics que pressionen la mobilitat, la indústria i els sectors primaris de la nostra pagesia, ramaderia i pesca, i que ens exigeix l’adequat proveïment de l’aigua com a font de vida que és. Per si fos poc, està rebentant la dramàtica situació de l’habitatge, emergida el 2008 amb l’explosió de la crisi dita del “totxo”, i que en realitat va suposar un canvi radical del sistema financer, amb uns costos de rescat a favor de les concentracions bancàries i en detriment del sistema financer de proximitat (caixes locals i comarcals), enxampades pel finançament d’hipoteques impagables dels habitatges desnonats, sovint incloses en la modalitat de l’HPO. Un sistema de gran èxit als anys vuitanta fins a la crisi del 2008 que substituïa els programes de l’Obra Sindical del Hogar, amb la qual el franquisme pretenia convertir “els proletaris en propietaris”. Un sistema que, en el marc d’aquella fenomenal crisi, provocà extremes situacions de desesperació social. Fins als suïcidis. Un fenomen que ha engreixat patrimonis especulatius d’habitatges encara buits i d’edificis inacabats enmig del panorama urbà, en mans dels mateixos bancs executors i dels fons inversors dits “voltors”.

A més d’engegar la singular figura del “banc dolent”, la Sareb. Una bossa opaca d’habitatges residuals, sostinguda per l’Estat, amb més del 50% del capital. Conseqüència d’aquestes tensions i pressions, amplificades per l’aparició de fenòmens de gentrificació i canvis d’usos en nuclis urbans i territoris significats, ha estat l’augment disparat dels lloguers. Ni la llei estatal de l’habitatge, aprovada aviat farà dos anys, ni les lleis catalanes estan aconseguint posar cures pal·liatives a aquest càncer metastàtic. I mentrestant no arriben les solucions quirúrgiques, com els parcs públics de lloguers assequibles.

Qui i com els farà? Alguns insinuen un pacte nacional entre el PSOE i el PP, que pugui afavorir la col·laboració entre les administracions públiques i els capitals privats. O sigui, pensant un altre cop en els grans bancs, els que declaren enormes beneficis anuals. De manera semblant al que passa en la fase de reconstrucció després d’una guerra i les destrosses inherents. De moment, però, no apareix per enlloc cap proposta d’expropiació dels patrimonis, en bona part buits, acumulats sobre la crisi des del 2008. Noli tangere? No toqueu el dret de propietat? L’article 47 de la Constitució reconeix implícitament el dret a l’habitatge com un dret subjectiu que obliga l’Estat. Així es desprèn de la sentència 79/2024 de 21 de maig del TC, resposta als recursos presentats a la llei estatal 12/2023 per la Junta d’Andalusia. Perquè la veritat és que no hi ha dret que no tingui límits. Els marca el bé públic i la funció social.

Per on anirà el Govern més progressista de la història? Pels camins pedregosos de tantes incerteses i en funció de possibilismes derivats de les dependències que imposi, a dreta i a esquerra, l’aritmètica parlamentària? Davant de l’actual emergència, seria ben trist i depriment.