Anglesos

Men­tre el Bre­xit des­cab­de­lla els seus ava­tars peno­sa­ment sur­re­a­lis­tes, alguns angle­sos seguei­xen pen­dents de les coses real­ment impor­tants. El cor­res­pon­sal a Lon­dres del New York Times ha fet recent­ment un ampli resum de l’apas­si­o­nant i afer­ris­sat debat que s’ha gene­rat al vol­tant de les car­tes al direc­tor del Hen­ley Stan­dard. Hen­ley és un deliciós poblet a la riba del Tàmesi on pes­cava, feliç, un George Orwell ado­les­cent. A la premsa britànica, les car­tes al direc­tor comen­cen, totes, amb el regla­men­tari “Sir,”. Com ja sap el lec­tor, Sir seria equi­va­lent en aquest con­text al nos­tre “Senyor”. Doncs bé, la intrèpida senyora Liz Hatch va fer la seva carta al direc­tor en aquests ter­mes “Sir, per què heu de con­ti­nuar uti­lit­zant aquesta arcaica tra­dició de començar les car­tes amb Sir? No soc de cap manera una femi­nista, però pot­ser seria hora d’erra­di­car aquesta acti­tud sexista.” El direc­tor es va defen­sar imme­di­a­ta­ment, però en un gest cava­lle­resc va fer cas a la senyora Hatch i va deci­dir posar fi al cos­tum. Pot­ser no sos­pi­tava que li cau­rien al damunt mul­ti­tud de car­tes d’altres lec­tors defen­sant el man­te­ni­ment d’una tra­dició tan “mera­ve­llo­sa­ment pas­sada de moda” i, no cal dir, dels que saben dis­tin­gir entre el sexe de les per­so­nes i el gènere gra­ma­ti­cal. Alguns es mos­tra­ren enfon­sats anímica­ment veient que ja no els seria pos­si­ble mos­trar el seu degut res­pecte al direc­tor del diari amb la vella fórmula. Davant la reacció dels lec­tors (pos­si­ble­ment subs­crip­tors de tota la vida) del Hen­ley Stan­dard, el direc­tor va rec­ti­fi­car i “amb el risc d’ofen­dre la senyora Liz Hatch” va deci­dir que de lla­vors enda­vant les car­tes es publi­ca­rien amb l’encapçala­ment de “Sir”, o no, segons la volun­tat del que l’enviés. Con­tra la sagrada tra­dició, el dret a deci­dir. En temps de Bre­xit s’han de fer equi­li­bris de tota mena. Jo em quedo, però, amb una mos­tra de l’indo­ma­ble espe­rit tra­di­ci­o­na­lista d’alguns angle­sos que, no per això, per­den mai el sen­tit de la iro­nia. És aquesta breu carta d’un lec­tor que deixa clara la seva posició: “Sir, Seré breu. Fidel­ment seu.”