Set anys per posar fi al disbarat del «cas Egunkaria»

La sentència emesa ahir per l'Audiencia Nacional, segons la qual cinc exdirectius del diari basc Egunkaria queden absolts de pertànyer a ETA, és tan contundent contra la instrucció judicial del cas com escandalós el calvari al qual s'ha sotmès aquestes cinc persones falsament acusades. Ni els directius eren etarres ni el tancament del rotatiu ordenat l'any 2003 pel jutge Juan del Olmo, constitucional. Així ho ha determinat la secció primera de la sala penal de l'Audiencia Nacional, presidida pel jutge Javier Gómez-Bermúdez, amb una resolució en què es mostra especialment crítica amb el tancament del diari. En una societat democràtica, subratlla el ponent, un diari no és una empresa qualsevol i la seva clausura va comportar la desaparició del primer rotatiu en llengua basca «sense que en cap cas quedés acreditat que fos un instrument per a la comissió d'actes violents ni cap altra activitat criminal». D'aquesta manera finalitza el disbarat judicial que durant set anys s'ha entossudit a processar Martxelo Otamendi, Xabier Oleaga, José María Terrealdai, José María Augmendi i Iñaki Uria, cinc dels deu directius inicialment imputats. Tot va començar amb una investigació dirigida per la Guàrdia Civil que va desembocar en una espectacular detenció dels acusats (els agents van irrompre a casa seva de nit i fortament armats) i que va servir perquè dues associacions, l'Associació de Víctimes del Terrorisme i Dignidad y Justicia, exercissin una acusació particular que sol·licitava fins a catorze anys per a cadascun d'ells per suposada «pertinença o col·laboració amb banda armada.» Des del primer moment, la feblesa de les acusacions va provocar corrents solidaris tant a dins com a fora del País Basc. Les mostres de suport van ser especialment significatives a Catalunya, potser perquè des d'aquí ja s'intuïa que ens trobàvem davant una acció política i judicial amb un ull encarat cap a l'independentisme català. Fins i tot el fiscal es va desentendre del procés perquè va veure que no hi havia proves que el justifiquessin. Ara s'obre la sempre incerta via de la reclamació d'indemnitzacions, difícils de calcular però ben legítimes perquè els afectats van perdre aspectes segurament irreparables de la vida personal i professional i perquè van denunciar tortures mai investigades. Fa set anys l'expresident espanyol José María Aznar paladejava la majoria absoluta del seu segon mandat i clamava desacomplexadament contra els nacionalismes basc i català, fomentant de manera irresponsable no només la criminalització d'aquestes opcions polítiques sinó també de la llengua amb què eren expressades. És aquest el clima que va impulsar el disbarat del cas Egunkaria, qui sap si una manera de temptejar fins on es podia arribar a tensar l'estat de dret per afrontar el conflicte basc amb unes armes que finalment, encara que molt tard, la justícia ha rebutjat.