Un desastre per a tots

Com totes les coses importants que passen i que estudiem als llibres, una etapa important de la vida d’aquest país va començar sense ni adonar-nos quan el Tribunal Constitucional va liquidar l’Estatut del govern Maragall que el poble de Catalunya havia votat majoritàriament. L’Estatut al qual el poca-solta d’Alfonso Guerra havia fet passar el ribot, el seu cepillo. Potser al mateix temps començava una nova història d’Espanya o una nova petita part d’aquesta història que ara mateix no sé com acabarà, ni quan, ni de quina manera. El que sí està passant, però, és un canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya. Res no tornarà a ser igual, o haurà de passar molt de temps perquè les relacions tornin a ser correctes, tot i que no afectuoses. Alguns ho han aconseguit, per exemple països sud-americans que es van independitzar l’un darrere l’altre des de fa molts anys. El que em provoca tristesa és que també això ha afectat les relacions entre una part dels catalans i una part, que no tota, dels ciutadans espanyols. Des del 2010 han passat moltes coses, però el judici als presos polítics ha eixamplat l’abisme. Si la Policía Nacional i, sobretot, la Guàrdia Civil s’havien acabat traient del damunt el pes i la vergonya de tants anys de dictadura fran quista, el que han fet alguns dels seus membres en els últims temps i, sobretot, el que fan els testimonis del judici al Suprem ho ha ensorrat tot. Sentir que els manifestants fan cara d’odi, dir que hi va haver violència extrema, assegurar (suposo que per desconeixement supí) que l’Onze de Setembre és una festa independentista, inventar-se una bandera d’Òmnium o assegurar que això sembla el País Basc dels centenars de morts, no només és absurd, sinó que trenca els pocs ponts que s’havien conservat. No sé si, com diu l’advocat Boye, la història absoldrà els ara jutjats, però sí que tinc la convicció que el Suprem els condemnarà, i això, perdonin, és un desastre. Per a tots!