Novel·les il·lustrades

El que sempre diu que no llegeix novel·les, aquestes últimes setmanes n’ha enllestit quatre: Sobre la terra impura, de Melcior Comes; Disset pianos, de Ramon Solsona; El fill de l’italià, de Rafel Nadal, i El fibló, de Sílvia Soler. Als llibres de Sílvia Soler sempre sembla que sigui estiu. Sol, arbres, flors, vi... Petits problemes domèstics, transcendentals per als seus personatges. Eric Rohmer, aquest cop al Maresme. Els he llegit per estar al dia. Procuro que res del país em sigui indiferent, aliè. Com que tots quatre passen en llocs identificables, m’he trobat fent el mateix gest mentre els llegia: situat davant l’ordinador, buscar imatges dels paisatges al·ludits. Les platges del nord de Mallorca de Melcior Comes; els carrers de Bucarest de Ramon Solsona, els balnearis de Caldes de Malavella i el restaurant de Gènova de Rafel Nadal, l’Alella de Sílvia Soler. Pel mateix conducte informàtic, el d’en Solsona l’he amenitzat amb la melodia obsessiva que uns dels personatges interpreta en un dels disset pianos. Google ens il·lustra els llibres que llegim. Generalitzo perquè no crec que sigui l’únic a actuar de la manera que dic. Davant un llibre d’història busco la cara del Tigre del Maestrat o la de Quico Sabater, ja veuen que avui vaig aguerrit.

El pare havia il·lustrat molts llibres per a les editorials Mateu i Bruguera. Bruguera en publicava uns que cada dues pàgines contenien una mena de còmic que resumia el text, el qual ja era ell mateix un resum de la novel·la original. Bruguera reverenciava el poder de la imatge a la vegada que no confiava gaire en la capacitat lectora dels seus clients. Gràcies a això el pare va tenir feina i els germans vam poder estudiar. Vaig seguir història de l’art. Santiago Alcolea ens passava unes filmines sobre Velázquez o sobre Miquel Àngel que havíem d’acolorir amb la imaginació. Els llibres de consulta, si no eren de procedència suïssa, no encertaven cap color. El dia que al Prado vaig veure un Greco no el vaig reconèixer. Les imatges servides a través del Google tenen, en general i ben buscades, una resolució excel·lent o molt aproximada a l’original. L’arquitecte Miquel del Pozo en divulga pel Twitter que de vegades el superen. Algunes les fa ell, d’altres no sé d’on les treu. Hauria de recomençar la carrera.

Però il·lustrar novel·les? Que no n’hi ha prou amb les descripcions de l’autor? Som esclaus de la fotografia i el cine. Singularitzo per no ofendre: ho soc. O potser és una altra cosa. Abans de la fotografia i el cine els novel·listes feien retrats minuciosos de les persones i els paisatges que poblaven els seus llibres. Ara es limiten als grans traços. La gent s’hi avorriria. Confien els autors que el lector recorrerà al Google per completar la seva obra? Rumiem-hi