Gent gran de la Garrotxa

Avui, si no hi ha res de nou, al meu poble hi haurà un canvi de junta del Casal Sant Marc, entitat amb més de vint anys d’existència i amb una important i bona implantació vilatana. És, de llarg, l’associació més nombrosa, la que més activitats ofereix i també la que va millor en qüestions econòmiques, tot i que d’això no n’estic segur. Perquè no sé pas quants calés tenen al compte corrent l’Agrupació Miralluna, l’Associació de Caçadors, TV Sant Feliu, el Consell Parroquial o el Grup Skaldabecs, per exemple.

Enllà del canvi de junta d’un casal, un fet normal, previst i ben regulat, hi ha un factor que preocupa la junta actual i, en general, tots els casals de la Garrotxa, que són amb els que tenim relació habitual i regular. I és que (tal com passa amb els capellans) les persones que formen les juntes es van fent grans, i el relleu és més i més difícil cada dia. El material humà, per dir-ho així, és delicat perquè la bufera afluixa de tots costats, i quan van morint socis i sòcies es va perdent personal. Al meu poble fa temps vam haver de suprimir el sopar de Cap d’Any i la revetlla de Sant Joan perquè a la nit, els àpats que incideixen sobre el païdor i el dormir, juguen en contra dels que ja tenim uns quants anys.

En les reunions amb els casals garrotxins, tothom es plany del mateix. Però tot això és el curs vital ordinari, crònic i normal, si no fos que hi ha d’altres impediments i maldecaps per als soferts dirigents d’aquesta mena d’associacions. Ara s’han de presentar papers i factures per a tot, les societats que protegeixen uns suposats drets d’autor persegueixen literalment els nostres locals només per tenir-hi un televisor, demanar qualsevol ajut oficial es converteix en un viacrucis de paperassa, les subvencions de les administracions triguen més que la variant d’Olot, i la documentació que cal presentar és un trencaclosques fet exprés perquè la gent se’n cansi, ho deixi córrer i plegui; com si fóssim empreses purament mercantils, ens empaiten i ens fiscalitzen en totes les activitats. Vaja, que ens anem fent vells i cada dia ho compliquen més. Només ens queda aquesta esperança: anar fent-nos vells i tenir en compte que envellir és l’única cosa que es pot fer vint-i-quatre hores al dia, i cada dia sense excepció. O dit d’altra manera: és acceptar no fer allò que es vol fer, i no voler fer el que es fa.