Nova veu metropolitana

Ressorgeix la qüestió metropolitana, com no podia ser d’altra manera. Cap dels municipis que conformen l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona, ni tan sols la vella Barcelona, poden resoldre per separat els grans problemes que afecten la ciutadania i dels quals depèn el futur col·lectiu. A més del degut reconeixement metropolità –polític, competencial i econòmic– per compte dels governs de Catalunya i d’Espanya, fa falta una autoritat metropolitana amb prou capacitat decisòria, tant en el planejament com en la gestió, amb prou recursos i amb prou legitimitat democràtica.

L’any 1999, tretze anys després de la liquidació del Consell Metropolità londinenc per Margaret Thatcher (1986), el Labour Party reimplantava una autoritat metropolitana, amb assemblea i elecció directa de l’alcalde metropolità, després del referèndum metropolità de 1998, amb un 72% del vot favorable. Entre nosaltres, el 1987, un any després que la Dama de Ferro, Jordi Pujol liquidava també la Corporació Metropolitana de Barcelona. Ara farà ja 32 anys. El 2010 refèiem la meitat del camí, amb la creació del Consorci de l’Àrea Metropolitana, instància de coordinació intermunicipal, presidida per l’alcalde de Barcelona. Ens falta encara l’altra meitat del camí per assolir el govern metropolità que necessiten avui les grans metròpolis.

A més de la posició conservadora de Jordi Pujol, amb la contraposició entre la “Catalunya catalana” i l’altra (òbviament, la metropolitana), cal convenir que, en els fets del 1987, hi van contribuir també altres factors. En primer lloc, la inconvenient “èpica” maragalliana sobre el futur “Consell de Cent metropolità”, que va aixecar el fantasma del “contrapoder” respecte del govern de la Generalitat i que va donar peu al cop de destral conservador. També, entre els alcaldes dels municipis metropolitans, es feien perceptibles les reticències cap a l’embranzida maragalliana, en la qual temien que s’hi amagués el clàssic assimilacionisme barceloní. No tan sols ells, també alguns líder d’opinió locals van posar-se en guàrdia, tement per la identitat local i la gestió de proximitat, propera a la ciutadania, participada. Més encara: les inèrcies estatals de Kilòmetre Zero, amb els seus designis de configuració radial de l’Estat, s’acomodaven complagudes a la deriva de les coses, encantades que el “nacionalisme català” els passés al davant i els fes la feina.

Per això és important que, ara, una nova veu, amb unes connotacions molt diferents, hi hagi pres cartes. Em refereixo al discurs metropolità que, d’un temps ençà, ve formulant Núria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya, cridada a tenir un paper determinant en la configuració del fet metropolità. L’Hospitalet ha sabut passar de suburbi a ciutat emergent, ha sabut esprémer la seva ubicació metropolitana per crear espais d’oportunitat, en els quals prenen cos projectes que poden ser de referència catalana, espanyola i europea (el gran clúster biomèdic al capdavant). D’altra banda, es tracta d’una ciutat zelosa de la seva identitat i de la gestió de proximitat, que és la dels seus barris carregats d’història i de personalitat (des del famós Collblanc-La Torrassa –“la Murcia chica” dels anys vint– fins al combatiu Bellvitge del franquisme i la transició).

Marín parla des d’aquestes posicions i no té a veure amb cap suposada temptació assimiladora barcelonina ni amb cap pretesa ànsia de contrapoder català. Només considera imprescindible avançar cap a una governança metropolitana efectiva, amb recursos suficients, cosa que només pot anar associada a la legitimitat d’un govern metropolità amb capacitat de planejament i avalat democràticament per l’elecció directa de l’alcalde metropolità (o de l’alcaldessa metropolitana, és clar). I és que cal posar fil a l’agulla abans no sigui massa tard. L’any 2016, la Divisió de Població de les Nacions Unides, estimava que la nostra àrea metropolitana tindrà 5,7 milions d’habitants l’any 2030. És indispensable governar-la a tots els efectes des d’ara mateix, en benefici de la ciutadania i perquè sigui el motor global que Catalunya necessita.