La pèrdua de símbols

Aquests dar­rers dies han pogut veure a les pla­nes del diari com Platja d’Aro ha vist com per­dia el Màgic Park. És obvi que la pèrdua per al muni­cipi es va pro­duir amb el tan­ca­ment, però ara l’ender­roc n’esborra l’empremta per sem­pre. Només l’heme­ro­teca, les foto­gra­fies anti­gues o els vells repor­tat­ges en con­ser­va­ran la bri­llan­tor que li dona­ven els neons, les màqui­nes recre­a­ti­ves de tot tipus, els autos de xoc o la pista de pati­natge. Els pobles i muni­ci­pis van per­dent irre­me­ia­ble­ment part dels seus ves­ti­gis històrics. A Girona, per exem­ple, també està des­a­pa­rei­xent de mica en mica la Sala de Ball. Alguns hi devien pas­sar mol­tes hores noc­tur­nes, més o menys mal inver­ti­des, segons es miri, i ara aquells records que­den fets miques per donar pas al nou urba­nisme. Ja són pocs els que recor­den la fàbrica de Can Sarasa que encara dona el nom al sec­tor i alguns l’emprem sense ja haver vist mai la fàbrica en marxa, almenys que ho recor­dem. Els can­vis es van pro­duint i amb el temps només els que van fent anys recor­den què hi havia abans. No fa tants anys, el que ara és la plaça Miquel de Palol era una trama de quitrà entre horts i un petit cor­riol sense asfal­tar unia el sec­tor del Güell amb la parròquia de Sant Sal­va­dor i la Devesa. El crei­xe­ment de la ciu­tat i les neces­si­tats urbanísti­ques van trans­for­mar la zona. Com el parc Cen­tral, que en tres o qua­tre dècades haurà pas­sat d’un estol de vies i fer­ra­lla meca­nit­zada a un parc de curta vida, amb el car­rer Rafel Masó que el cre­uava, per dei­xar pas al que avui tenim a la zona del parc Cen­tral, pro­ducte de l’arri­bada de l’alta velo­ci­tat. Ara, al lli­bre Girona des­a­pa­re­guda, amb els grans fotògrafs del segle XX és pos­si­ble com­pro­var aquests can­vis nota­bles; alguns encara ho recor­da­ran de la memòria jovenívola, a altres ens ser­virà per des­co­brir com eren anti­ga­ment els espais. Encara recordo com el pas per l’escola Eixi­me­nis des de l’edi­fici Ave Maria es feia per un car­rer estret de vorera mal­des­tra. No n’era cons­ci­ent, que en aque­lles naus hi havia una de les fàbri­ques més simbòliques de la ciu­tat com era la Gro­ber, on s’hi va fer la plaça Cons­ti­tució, ara plaça 1 d’Octu­bre. Les ciu­tats es rein­ven­ten des de dins i es reno­ven per afron­tar el futur. En el cas dels Químics, una altra xeme­neia en recorda el pas­sat indus­trial. Sinó, sem­pre ens que­da­ran els tes­ti­mo­nis gràfics per recor­dar-ho o enyo­rar-ho.