Quin horror!

Hi ha noti­cies que, com que pas­sen a l’altra punta de món, ten­dei­xen a con­ver­tir-se en un breu a la majo­ria de dia­ris. Però no per això dei­xen de ser hor­ro­ro­ses. Els parlo de Bru­nei, un estat asiàtic situat al nord de l’illa de Bor­neo, i on hi governa el sultà Has­sa­nal Bolkiah. Fa dies que he anat seguint les infor­ma­ci­ons que en publicàvem a Europa-Món. Hor­ror és poc. Avui a Bru­nei entra en vigor una revisió del Codi Penal que feia anys que pro­vo­cava polèmica. A par­tir d’avui, en aquest estat islàmic entra en vigor la pena de lapi­dació per a aquells qui siguin acu­sats (i con­dem­nats, és clar, tot i que no sé si allà és sinònim) dels delic­tes d’adul­teri i de man­te­nir rela­ci­ons sexu­als amb per­so­nes del mateix sexe. Lapi­dats! Con­dem­nats a rebre cops de pedra fins a morir. Però, què és això? S’ho ima­gi­nen, de veri­tat? Com és que som capaços de que­dar-nos igual davant d’aquesta bes­ti­esa? A par­tir d’avui, a Bru­nei, men­tre vostè i jo fem vida nor­mal, algú pot morir lapi­dat. O con­dem­nat a una bate­ria d’assots si ha comès el delicte d’avor­tar. La con­demna per un roba­tori –i em sem­bla increïble, perquè m’hor­ro­ritza només d’escriure-ho– és l’ampu­tació de la mà dreta si és el pri­mer cop, i l’ampu­tació del peu esquerre en cas de rein­cidència. Quan aquests dar­rers dies lle­gia en for­mat breu l’evo­lució d’aquesta notícia als dia­ris, no he dei­xat de pre­gun­tar-me en quin món vivim. L’alta comis­si­o­nada de l’ONU per als Drets Humans, Mic­he­lle Bac­he­let, ha posat el crit al cel i ha dema­nat al govern de Bru­nei que aturi la nova nor­ma­tiva. Ni cas, no li faran. Men­tre la resta del món es repar­teix la reacció entre la indi­ferència i la impotència, el nou Codi Penal entra avui en vigor. He lle­git dues reac­ci­ons que aplau­deixo: la de l’actor George Clo­o­ney i la del can­tant Elton John, que s’han decla­rat hor­ro­rit­zats pel cas i han dema­nat que es boi­co­tegi la cadena d’hotels de gran luxe que el sultà de Bru­nei, Has­sa­nal Bolkiah, té repar­tits arreu del món. Com que són hotels de 800 euros la nit i jo el boi­cot ja els el faig cada dia, a mi no em queda més remei que posar-me al cos­tat d’aquells que reac­ci­o­nen amb impotència i ràbia. I dels que, en lle­gir-ho, ens pre­gun­tem en quin carai de món vivim.