Liberto... Llibert

Deia el meu pare que els anys s’amunteguen, un rere l’altre, fins a enterrar-nos. Per a l’amic Llibert Ferri, que acaba de publicar un llibre a cavall de la confessió autobiogràfica i la crònica periodística, L’ombra dels anys. Memòria d’un tram de vida europea 1939-1990 (Angle Editorial), els anys són, precisament, el record vivent dels que ja no hi són, aquell temps que enfosqueix la memòria amb oblits, deliberats o no, mentre acumulem dolors. I és que no tots els records són èpics.

Llibert Ferri és un periodista de llarga trajectòria. A més dels articles de premsa, ha publicat uns quants llibres resultat de la seva feina com a corresponsal de TV3 a l’Europa de l’Est i a l’URSS. Des del primerenc Cròniques postsoviètiques (La Magrana, 1994), Ferri no ha parat d’il·luminar-nos amb aguts reportatges sobre la caiguda de l’imperi soviètic i la dura transició al capitalisme que va obrir les portes a l’extrema dreta a l’antiga Europa comunista. Els dogmàtics sovint acusen Ferri d’anticomunista. Els que no van caure del cavall el 1953, un cop mort Stalin, o després del famós informe secret de Khrusxov del 1956, haurien de llegir el dietari d’Aleksandr Iàkolev, cap d’ideologia del politburó d’un PCUS en decadència, un fragment del qual reprodueix Ferri. El 3 de desembre de 1985, Iàkolev va escriure: “La interpretació dogmàtica del marxisme-leninisme és tan antihigiènica que hi moren totes les idees creatives, fins i tot les clàssiques. Lucífer és Lucífer, i la seva pota diabòlica encara esclafa i destrueix tots els brots de nou pensament...”. Adeu a la utopia comunista.

Els llibres de Ferri són cosmopolites, però el 2014 va publicar-ne un, Viatge a Moscou (Ara Llibres), tan personal com l’actual, i que era una reflexió sobre la condició de pare, de pare solter i gai, arran de l’adopció del seu fill Alioixa, un noi moscovita nascut el 1982. El llibre d’ara, aquesta memòria personal que molt hàbilment en Llibert entrelliga amb la història de Catalunya i del món, està marcat per la Guerra Civil i l’exili posterior del seu pare, que va ser internat al camp de Saint Cyprien, d’on es va escapar per retornar a la Barceloneta, el barri de la seva família. De fet, el llibre és un gran diàleg d’en Llibert amb el seu pare, Liberto. La crònica de Ferri és emocionant i gairebé naturalista. En les pàgines del seu llibre es retrata la misèria –l’extrema pobresa que va haver d’afrontar la seva mare, Pilar, però també la baixesa moral d’algunes persones, fins i tot familiars–, s’hi nota el gust del salobre que arriba de la platja i el terror provocat per l’esclafit dels trets disparats al Camp de la Bota, on els franquistes afusellaven els vençuts. Descàrregues d’odi, que de vegades també es traduïen en escarnis, pallisses i intimidacions. El resultat és un patchwork literari, els retalls del qual pot reconèixer fàcilment qui hagi viscut parts de la memòria col·lectiva que, tot i no ser necessàriament igual, és compartida per diverses generacions. El règim franquista va aguantar quasi quatre dècades i, per tant, moltes de les circumstàncies descrites en aquest llibre les ha viscudes en comú molta gent. Jo mateix, que soc nou anys més jove que l’autor, hi reconec fets, paisatges i persones. Des de la psicòloga clínica Anna Miñarro, recuperada dels anys de joventut d’un dels meus germans, fins a Boris Kagarlitski, el pensador marxista rus a qui vaig conèixer arran de l’estada de la seva dona, la Irina, a casa del meu amic Manel Bardavio mentre s’endinsava en l’obra d’autors del teatre català. O la malauradament desapareguda Cristina Dupláa, companya durant un temps a la Universitat de Barcelona i autora d’una controvertida tesi doctoral sobre la construcció mítica de la nacionalitat catalana, presentada a la Universitat de Minnesota el 1987.

Des de la mort del dictador han transcorregut més de quatre dècades i enguany en fa vuitanta de la fi de la Guerra Civil, que va marcar de manera inexorable els pares de Llibert Ferri. Una parella que, malgrat el nom en castellà del pare, atès que durant la major part dels segles XVIII al XX els noms catalans no s’admetien al registre civil, és d’una catalanitat natural, adquirida al carrer, al CADCI, al Casino Republicà del barri, amb els amics. En Llibert fill, que també va ser inscrit amb el nom de Liberto Jorge, com no podia ser d’altra manera, és hereu d’aquesta catalanitat familiar i de l’esperit llibertari liberal de l’avi Batiste. Obert al món des de ben petit, quan escoltava d’amagat Ràdio Pirenaica, la catalanitat d’en Llibert té com a única pàtria la llibertat. De Catalunya, és clar, però també de Rússia, d’Hongria o de Grècia, on l’esperança d’una vida millor està amenaçada pel ressorgiment del pensament totalitari.