A la tres
La pudor de les clavegueres
Com que estem tots tan pendents del judici de l’1-O (i no podria ser d’una altra manera), a mi em sembla que, poc o molt, ens estem perdent tot un altre capítol, probablement tant o més interessant, que és tot aquest embolic que hi ha a Espanya amb la policia política, que ja saben vostès que és aquesta policia que tothom diu que no existeix però de la qual tots n’anem sabent coses. Ja en vàrem sentir a parlar, i molt, quan Fernández Díaz era el ministre de l’Interior. Se’n recorden, d’aquella dita operació Catalunya? Se’n recorden, d’aquelles reunions enregistrades entre el cap de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, i el ministre Fernández Díaz? Sembla que hagi passat una eternitat, però estem parlant de tot just fa tres o quatre anys, quan s’havia de combatre, fos com fos, l’independentisme català. Les clavegueres de l’Estat es van posar en marxa (si és que s’han estat mai quietes) i en vam veure i sentir de l’alçada d’un campanar. I el cognom Villarejo va passar a formar part del nostre imaginari col·lectiu amb una normalitat esgarrifosa. Com va acabar tot plegat? En res. Que és com probablement acabarà tot el nou serial que estem sentint aquests dies sobre la policia política i l’espionatge que van fer en temps de Rajoy al líder de Podemos. Es tractava, fos com fos, de desprestigiar (i ensorrar, és clar) la nova formació política que amenaçava l’hegemonia bipartidista espanyola. Les converses que alguns digitals estan deixant anar aquests dies són esgarrifoses. Policies espanyols negociant amb exministres veneçolans perquè impliquessin Iglesias i donant-los a entendre clarament que comptaven amb el suport tant del ministre de l’Interior com del president Rajoy. Vaja, espiant Podemos amb el permís de l’Estat. O encara pitjor, per encàrrec de l’Estat. Pudor. Una pudor insuportable de clavegueres. Iglesias se n’escandalitza. I té raó. Benvingut al club. Iglesias s’escandalitza (l’independentisme si no ho fa més és perquè ja hi ha posat pell morta) i el PP xiula i mira cap a un altre costat. Acabarà en res. Com l’operació Catalunya. Però que acabi en res no vol dir que no sigui cert. I que no sigui una vergonya.