Una petita modèstia (i 2)

Arran de l’últim article meu publicat per aquest diari el 7 de març passat (“Una petita modèstia”), el doctor Francesc Planes, metge i escriptor a Badalona, em va enviar aquestes ratlles:

“Vagi per endavant que la teva Tribuna del 7-3-19 d’El Punt Avui em sembla excel·lent. Excel·lent i provocadora com a tu t’agrada. Voldria discutir –però, sobretot, completar– alguns aspectes que caldria tenir en compte. No diré res que no sàpigues, encara que el teu article ho dissimula. O m’ho sembla. La nostra societat catalana, i totes, sense excepció, estan formades per gent de tota mena, amb capacitats molt diferents. Talents, si vols. Si fem una gràfica, en ordenades –quantitats– i en abscisses –capacitats–, en surt una campana de Gauss. En el cim de la campana hi ha un gruix molt important de ciutadans amb capacitat intermèdia: la mediocritat. En l’extrem de la dreta, el nombre es redueix progressivament, hi ha els més capaços, i a l’esquerra, els menys capaços. Entenem la capacitat o el talent com alguna intel·ligència o la suma d’intel·ligències: abstracta, artística, manual pràctica, memorística, analítica, sintètica, per als idiomes, per a la pràctica esportiva... Ja ha passat a la història aquella valoració global per punts que no porta enlloc. Dels millors, cadascú en té la seva llista: Einstein, Thomas Mann, Mahler, Messi, Alice Munro, Zuckerberg, Mercè Rodoreda... i tants altres que han destacat per damunt de la mediocritat i que van aconseguir aprofitar les seves capacitats.

Per definició, la majoria de ciutadans som en la mediocritat. Llavors ve la segona part. Quina actitud ha de tenir, hem de tenir, cada un dels mediocres? La més sensata seria acceptar la realitat i intentar desenvolupar al màxim allò per al que estiguin dotats. Aquí va un altre component de la capacitat: l’actitud enfront de la vida i dels altres. Al costat de la vida i dels altres. No hi veig res de dolent que els qui ho vulguin s’instal·lin còmodament en la seva capacitat mediocre i visquin tan bé com puguin, amb un esforç també mediocre. Sense perjudicar tercers i no volent aparentar més del que són.

Si, ara, els mediocres i els no tan mediocres tenen –tenim– la il·lusió d’aconseguir, amb la independència, una societat millor, res a dir. M’hi apunto. I si abans no havien –no havíem– dit res, millor tard que mai. Un despertar sobtat? Jo creia en el federalisme. Què vols fer-hi? Espera, que això no s’ha acabat. Qui sap on anirem a parar? Bé, tu i jo ho sabem. Allà mateix on han anat tots els nostres estimats que ens han passat al davant.

Ningú està obligat a esforçar-se al màxim. Qui ho ha dit, que no em puc deixar portar pel bressol de la mediocritat per gaudir de la vida, de la meva vida possible? Pensem en la vida del Sud, del Tercer Món. Hi ha menys gent feliç? Més o menys benestar? Depèn. Tampoc podran reclamar que la societat els doni més del que ells donen. Aquí, al meu entendre, hi ha un problema: exigir més que donar. No seria gaire encertat que tothom volgués ser un gran científic, escriptor, polític, economista, artista o esportista... Déu ens guardi d’una tal barbaritat. Que molts catalans treuen més pit del que valen? Segur. Ho podríem comparar amb madrilenys, andalusos o argentins... On seríem, en aquest rànquing de la supèrbia? Els xinesos no els conec prou.

Llavors ve el tema de la modèstia. Molts catalans ens pensem que som el melic del món. El melic, de cap manera; ara ho són els nord-americans, els alemanys, els coreans i els xinesos. Som diferents? I tant! Som estranys, ja ho crec! Enlloc ha passat el que passa aquí, sense cap guerra. Ningú ens entén, la prova més clara que som diferents. Millors? No. Especials? Molt. La classe treballadora? No sé com se n’ha de dir, però ja m’entens. He de confessar que no conec el tema prou a fons. Vaig néixer al carrer de la Mercè i he viscut al carrer d’en Cueta i el de Guifré, sempre a Badalona. Mai he passat gana. Ja veus, poc món. Una passada per Cervantes m’hauria anat bé, però, per sort meva, m’ho vaig estalviar.”

És una ‘reflexió estocada’ que agraeixo sincerament al doctor Planes. Jo pretenia parlar de la modèstia i de la mediocritat com a virtuts, si es vol, metafísiques. Potser vaig fer-les aterrar materialment amb agosarades interpretacions històriques i socials. Quedin com a prova del terreny en el qual encara ens queda tant per explicar-nos com a individus i com a societat; millor, en tant que individus socials, per més que hi hagi raons per dubtar-ne seriosament.