El divendres del judici

Demà, Diven­dres Sant, és un dels millors dies de l’any, ho rei­tero. Si més no, entra en els meus pre­fe­rits. Per començar, no hi ha dia­ris. Tro­ba­ran estra­nya l’obser­vació, venint de qui hi escriu cada dia un arti­cle. No és perquè m’estalviï d’ela­bo­rar-ne un. La no obli­gació d’anar a la bústia a reco­llir el diari o d’anar al quiosc a adqui­rir l’altre que lle­geixo cada matí trenca una rutina que m’indica que em trobo en un dia dife­rent de tots els altres. M’agra­den els dies dis­tin­gits. Sant Esteve i Cap d’Any són els altres dies sense dia­ris.

Després hi ha el silenci. És el dia més silenciós de l’any, sobre­tot al matí i a ciu­tat. Quan era petit la Set­mana Santa era d’obser­vació tan rigo­rosa i el Diven­dres Sant tan car­re­gat de dra­ma­tisme que aquest dia els ajun­ta­ments eme­tien un ban impo­sant qui­e­tud. No es podia xiu­lar ni can­tar ni jugar a pilota. No podien cir­cu­lar els cot­xes, si no era en cas d’urgència. Hi havia molt pocs cot­xes, de manera que la reco­ma­nació era supèrflua. Ara els pos­si­bles xiu­la­dors i can­tors han sor­tit amb el cotxe mas­siu a esquiar. En aques­tes con­di­ci­ons, la publi­cació ara d’un ban com aquell faria creure als ajun­ta­ments que els seus gover­nats són gent obe­di­ent i dis­ci­pli­nada.

L’àvia i després la mare ela­bo­ra­ven per dinar el pre­cep­tiu bacallà amb pan­ses i ou dur. N’he here­tat la recepta i la tra­dició. També la traça, mal m’està dir-ho. És fàcil de fer i el resul­tat gus­ta­tiu evoca no la cuina popu­lar, que és d’on ve, sinó l’alta cuina. L’altre dia el cui­ner Joan Roca, campió mun­dial de les grans sofis­ti­ca­ci­ons, deia que el seu plat pre­fe­rit era la sopa de pa amb menta i un ou batut que encara li fa la mare per sopar. (A casa subs­tituïm la menta per la fari­gola. La tas­taré amb menta, si ell ho sug­ge­reix). Sem­bla que aques­tes coses es diguin per dir i per fer-se l’interes­sant i l’humil, però jo entenc per­fec­ta­ment el pro­pi­e­tari d’El Celler de Can Roca i crec a cegues en la seva sin­ce­ri­tat. El bacallà amb pan­ses: aquell con­trast entre el salat i el dolç, aque­lla emulsió del suc... estic segur que també entra en els seus plats pre­fe­rits. Ceba, un pen­sa­ment de safrà picat amb un pun­tet d’all, i ai, fillus, que deia l’àvia

A la tarda anava, i encara hi vaig sem­pre que puc, a seguir l’ofici de Diven­dres Sant. Tres cape­llans reci­ten el text més impres­si­o­nant de la lite­ra­tura uni­ver­sal: la Passió segons Sant Joan. “Quod est veri­tas?”, pre­gunta Ponç Pilat al reu. Diu­menge, diu­menge de Rams, els par­lava de l’olor de palmó d’aquell dia i de tota la Set­mana Santa. Em pre­gun­tava si el per­fum arri­bava a les pre­sons. Hi arriba el del bacallà amb pan­ses i ou dur? Segur que no. Pas­sat fes­tes, de nou a judici. La pre­gunta de Ponç Pilat era una burla. Què importa la veri­tat quan està en joc la uni­tat de l’imperi?