Lliçà

I la Capmany. I una biblioteca. I un metge exemplar, presentat per un metge en actiu que s’interessa per la salut mental de nens i d’adolescents (Fundació Orienta) i que alhora juga un rol important en el govern municipal del fragment de Vallès Oriental on viu. Tot en un sol dia (amb final feliç a la Fonda Europa de Granollers). Per a mi, era l’últim dels actes que dedicava enguany a la “dona finestrera”, l’escriptora barcelonina, de família de folkloristes, Maria Aurèlia Capmany. I això que ens barallàvem sovint perquè, quan no estava d’acord amb alguna cosa, saltava. (No goso escriure: i si calia, t’esgarrapava). Potser per això ens enteníem tan bé! És important que recordem el paperàs de la MAC en la pervivència del català, malgrat la condemna a mort tant del franquisme en estat pur com des dels compatriotes que preferien cantar les absoltes i enyorar, tot lloant aquells temps “feliços” (¿?): els laudator temporis acti. Ella, en canvi, surt de la guerra disposada a viure i a escriure i a dir, en veu alta, quan això era gairebé un delicte, paraules en català. Com a dona de teatre i de ràdio i professora d’institut i periodista i omnipresent en debats, presentacions, homenatges, etc. Amb una altra figura, feinera i assenyada: el doctor Moisès Broggi, de qui he pogut llegir –amb llapis a la mà, i segueixo prenent notes i més notes– el text d’un llibret prim, però farcit de saviesa, que conté una conversa entre net i avi. Me’l passaven a Lliçà i no he parat de llegir-lo, copiar-lo, glossar-lo. Aquesta dies de febres polítiques, ho tinc claríssim: malfieu-vos de candidats que no hagin passat per la vida municipal. Sé de què parlo!