L’herència

Impressiona comprovar com l’incendi de Notre-Dame ha unit en la commoció tots els francesos, des de la dreta més rància fins a l’esquerra més insubmisa. És veritat que cadascú té un motiu diferent per plorar la pèrdua, però ningú qüestiona l’imperatiu de reconstruir el monument, encara que es pugui retreure la rapidesa amb què apareixen uns recursos que s’escatimen per a necessitats socials més urgents i devastadores.

Veient aquestes reaccions, pensava com ens costa a nosaltres estimar i defensar el patrimoni cultural i arquitectònic que ens ha llegat la història. No parlo de Liceus, ni de catedrals gòtiques ni de Sagrades Famílies, no. Em refereixo a totes les construccions, modestes si voleu, que s’escampen per tots els pobles i ciutats de Catalunya, que també tenen un valor estètic i cultural i que ens recorden el que som i d’on venim. Em venen al cap antigues fàbriques, per exemple, emblemes del nostre passat industrial; cases, masies, tallers, ermites, claustres, façanes, carrers... edificacions que deixem caure impassiblement, víctimes de la ignorància, la indiferència o la voracitat especulativa.

No cal que se’ns cremin els grans monuments per reaccionar i aprendre a tenir cura del que val la pena preservar, que segurament no serà tot. Però per a això ens caldrà més cultura i educació, per saber mirar amb uns altres ulls el paisatge urbà que ens envolta.