Neus Català

Benvolguts lectors. Abans de tot us volia comentar que això d’haver d’elaborar una galeria cada 15 dies comporta uns certs inconvenients de “temporalitat” que a voltes dificulten la tasca d’un articulista de premsa. Fet aquest incís, voldria entrar en matèria, per tractar i, alhora, homenatjar una lluitadora integral, que fa una mica més d’una setmana ens va deixar per sempre a l’edat de 103 anys. M’estic referint a la darrera supervivent catalana del camp de concentració nazi de Ravensbrück; Neus Català i Pallejà, filla il·lustre, i una de les icones de la Resistència, desapareguda el 13/04/2019 al seu poble natal dels Guiaments (Priorat).

Neus Català va ser una dona, un excel·lent ésser humà, que va representar els valors republicans en estat pur. La Neus constituïa a la perfecció la síntesi d’una persona catalana, digna, republicana, antifeixista i feminista. Una dona extraordinària que sempre insistia que no podem oblidar mai el nazisme –malauradament aquest reflexió esdevé molt actual l’any 2019 arreu del Vell Continent, des de l’Atlàntic fins als Urals. Neus Català era i és un referent per la situació actual de Catalunya, ella sempre esmentava que ens calen polítiques valentes, i que la memòria històrica col·lectiva no es pot perdre de cap de les maneres. La incansable lluitadora de classe i per la igualtat de les dones va ser present en la Resistència francesa, juntament amb el seu marit, l’occità Albert Roger. Gran part de la vida de Neus Català va transcórrer a l’Estat francès; després de l’alliberament de París l’any 1944, i concretament, va viure a la població de Sarcelles, i ja amb una edat avançada es va instal·lar a la Catalunya del Nord, a Banyuls de la Marenda. També cal destacar el seu reconeixement per part de la Generalitat l’any 2005 amb la creu de Sant Jordi; el 2006 va ser escollida catalana de l’any per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. En el pensament polític de Neus Català també s’ha de destacar la frase “no podem deixar caure en l’oblit el sacrifici d’una generació sencera”. Aquestes paraules són molt adients en ple segle XXI, especialment a Europa, perquè s’està demostrant molt clarament que els pobles que desconeixen la seva història col·lectiva, mantes vegades, estan condemnats a repetir-la.