Ràdio Barcelona

Quan era petit, Bar­ce­lona era una ràdio. Ràdio Bar­ce­lona. Posa­ven música, expli­ca­ven con­tes, dra­ma­tit­za­ven novel·les i els diu­men­ges a la nit eme­tien unes obres de tea­tre que t’havies d’ima­gi­nar, inter­pre­ta­des sem­pre per Isi­dro Sola i Encarna Sánchez. Quan estava malalt, l’escol­tava tot el dia; quan estava bo, sor­tint de col·legi. Les nits d’insomni sonava l’himne espa­nyol de comiat a les qua­tre, es produïa un silenci de cinc minuts, i tor­na­ven a començar. Sense ràdio al davant, Bar­ce­lona era el lloc hos­til on la mare em duia perquè els met­ges em trac­tes­sin les rabiüdes al·lèrgies pri­ma­ve­rals.

Quan em vaig fer gran­det i anava a Bar­ce­lona sol, em situ­ava al car­rer Casp. Mirava els qua­drets dels cines Nove­da­des i Tívoli i després pre­nia posició al por­tal de Ràdio Bar­ce­lona. Al Tívoli sem­pre feien pel·lícules de James Bond i al Nove­da­des sem­pre feien Doc­tor Zhi­vago. No espe­rava que de l’un en sortís Sean Con­nery i de l’altre Julie Chris­tie, però en canvi hi havia la pos­si­bi­li­tat de veure Isi­dro Sola o Sal­va­dor Esca­mi­lla entrant o sor­tint de Ràdio Bar­ce­lona. Els hau­ria reco­ne­gut? Quina cara tenien? Sal­va­dor Esca­mi­lla introduïa el català a la ràdio i impul­sava la Nova Cançó: Joan Manuel Ser­rat, Rai­mon, Maria del Mar Bonet... Algu­nes obres de tea­tre s’obrien al reper­tori català. Isi­dre Sola. Ràdio Bar­ce­lona seguia el pas dels temps, o el forçava. Els locu­tors en deien “EAJ-1 Ràdio Bar­ce­lona”. No he sabut mai què volia dir EAJ. L’1 indi­cava que havia estat la pri­mera d’Espa­nya. Avui el Dia de la Ràdio se cele­bra la vigília de Sant Valentí, al febrer. A mi no m’enga­nyen: el Dia de la Ràdio sem­pre serà el 14 de novem­bre, quan Ràdio Bar­ce­lona va eme­tre per pri­mer cop, i com havia estat sem­pre. Soc més de Sant Jordi. Ara de Ràdio Bar­ce­lona en diuen La Ser. No m’enga­nyin: és Ràdio Bar­ce­lona, de Casp, 6.

Josep Cuní m’hi va con­vo­car dijous per comen­tar el meu lli­bre Sota el bar­ret. En Cuní, que en té sei­xanta de repi­cats, sem­pre comença pro­jec­tes i rep­tes en emis­so­res i tele­vi­si­ons dife­rents. És un cul d’en Jau­met amb èxit. Ara, un pro­grama mati­nal havent-hi tanta com­petència. Ell també havia escol­tat el Radi­o­es­cope i el Tam­bor. Va començar pro­fes­si­o­nal­ment a Ràdio Bar­ce­lona. Aquí tanca el cer­cle. Men­tre parlàvem, va con­nec­tar amb la presó de Soto del Real per seguir les decla­ra­ci­ons de Jordi Sànchez. Me’n va dema­nar l’opinió. Li vaig dir: “Josep, ens hauríem ima­gi­nat mai comen­tar una situ­ació així?” Mai. Molt menys quan érem radi­o­es­col­tes –paraula d’Esca­mi­lla– de Ràdio Bar­ce­lona.

Men­tre m’espe­rava per entrar a l’estudi em van venir uns estos­secs que van posar en risc la meva inter­venció. La flo­ració dels plàtans del car­rer Casp, l’eterna al·lèrgia pri­ma­ve­ral...