Elles i nosaltres…

En la ciutat o poble (encara no ho sé bé) on resideixo (abans era un poble, proper a Barcelona) hi viu i hi treballa gent més o menys agrupada per barris. I per quelcom més subtil i alhora més visible, que pot ser un pèl més de foscor a la pell, una manera de parlar que encara no s’ha adaptat a cap de les nostres dues llengües, ni a l’una ni a l’altra. Elles, perquè es tracta d’elles, venen de lluny. Molt sovint de països molt diferents, quant a cultura, i passen un cert o llarg temps adaptant-se mirant de tenir no solament papers legals –que és una feinada– sinó també entendre com vivim, què volem d’elles i també sovint com arreglar-se per fer alguna trampota que els permeti sobreviure, a elles i a part de la família que han deixat enrere.

Molta canalla dels països d’origen es queda amb les àvies, mentre les mares venen buscant feina. Sovint passen mesos, anys, sense veure’s. Les i les àvies (en general joves i fortes) es fan càrrec de gairebé tot. Hem parlat sovint dels homes que arriben amb pasteres també somiant aquesta Europa que, de ben segur, els decebrà, però molt poc de les dones que ho deixen tot per intentar un futur millor per als fills. I resulta que aquestes dones, elles, que vèiem diferents d’aspecte, que s’ajunten sovint per un tipus de festes que nosaltres celebrem gens o poc, són persones, en general d’una gran vàlua. Cuinen, netegen, resulta que saben tenir cura de malalts i, a poc a poc, amb anys van entrant en una dinàmica més integrada i alhora de la que podem aprendre mal. No vull aquí entrar en la qüestió de la freqüència amb què els homes sud-americans, com tants altres, fabriquen, abandonen, es desinteressen dels fills. Però és molt freqüent que les mares amb els fills lluny hagin de fer els dos papers alhora. O sigui que, a més de cuinar, mirar d’anar “guapes”, tenir cura de les cases, netejar, agafar autobusos per arribar als xalets amb piscina, on viuen els “amos”, donen ordres, xerren amb els fills... En una paraula: fan de mares i pares.

I penso jo si, a mesura que nosaltres ens anem fent vells, que tenim una població cada cop més fràgil, no anirem important, legalment, il·legalment o a mitges, aquesta mena de dona polivalent que, en la majoria de casos sense estudis, ha anat aprenent de mares, àvies o de la vida mateixa el que cal per tirar endavant una família, per precària que sigui la situació. No ho desitjo. Tota persona hauria de poder viure a prop d’on ha nascut, d’on té la família. Però és com si es veiés a venir que “elles”, que nosaltres vèiem tan diferents, que s’agrupen, ens han d’ensenyar molt, que hem d’aprendre molt de tot el seu saber acumulat i viscut. Això per un costat.

I, per un altre costat, penso que seria bo, de fet és necessari, que ens anéssim barrejant, fent activitats comunes, de manera que un poble o ciutat no quedés convertit en una secció de barris, separats per blocs, o grans piscines que elles han d’escombrar. Seia bo barrejar-nos més. Que “elles” deixessin de ser un grup que es fa visible, sobretot en època de vacances, quan els dels xalets han marxat i la ciutat o poble comença a parlar amb diverses llengües. Sé que el que escric exigeix solucions globals, mundials. Pràcticament impossibles d’aplicació en aquests moments. Però és Pasqua. I és bo tenir grans desitjos de difícil compliment.