Europa en el nou ordre

El fenomen polític global més rellevant que estem vivint en els darrers temps i que marcarà els propers anys ve determinat per la transformació de l’equilibri de poders que es va establir després de la Segona Guerra Mundial. El primer gran sotrac ja es va materialitzar amb la caiguda del bloc comunista i de la Unió Soviètica com a superpotència a partir del 1989 sense que Rússia, per cert, hagi aconseguit en aquestes dècades, i malgrat els diversos esforços, recuperar un estatus d’influència política i econòmica equiparable al que havia desplegat durant la guerra freda (sols hem de pensar que la Federació Russa, malgrat tota la seva grandària i tots els seus recursos naturals, genera un producte interior brut similar al d’Itàlia i presenta un dels índexs de desigualtat més gran del món, amb un 87% de la riquesa concentrada en mans d’un 10% de la població).

Però ha estat sens dubte la crisi desencadenada a partir del 2008, així com la substitució generacional dels quadres governants que s’ha succeït en aquest període, allò que perfila un nou horitzó de canvis radicals les conseqüències dels quals encara no podem precisar, però sí que podem intuir. En aquesta deriva ha estat central l’erosió de la democràcia liberal, la qual, a més de produir-se en l’encara principal potència mundial, els Estats Units, amenaça aquell espai que també la va veure néixer: Europa.

Al meu parer, en la concreció del proper cicle sobre el paper de la Unió Europea al món, un cop consumada la retirada del Regne Unit de l’organització, serà determinant l’evolució dels dos principals estats del continent: França i Alemanya, el primer, un guanyador formal de la Segona Guerra Mundial, encara que fos in extremis i gràcies a la condescendència dels altres aliats occidentals i, el segon, el gran derrotat i el desencadenant del conflicte, que de moment s’ha limitat a conservar la seva hegemonia econòmica sense reclamar la seva correspondència política.

L’incendi de Notre Dame de París de fa uns dies no deixa de ser una il·lustrativa metàfora de la situació crítica que viu França. Durant el cor de la crisi a la zona euro, l’exministre d’Economia del govern grec, Gianis Varufakis, va vaticinar que els cops especulatius contra els bons sobirans dels estats del sud d’Europa tenien com a objectiu final provocar la fallida de França. El pronòstic no es va acomplir, però els indicadors econòmics no deixen de revelar una situació insostenible. Com assenyala Ramon Tremosa en el seu darrer llibre, si comparem el quadre macroeconòmic francès amb l’alemany el primer queda molt mal parat: entre el 2008 i el 2018 l’atur va pujar a França del 7% al 9% mentre que a Alemanya va baixar fins al 7%; en aquest mateix període, Alemanya va generar superàvits pressupostaris que li han permès reduir el deute públic fins al 60% del PIB mentre que a França en tots aquests anys s’han generat dèficits públics de fins al 5% que han ampliat el deute públic fins al 100% del PIB.

Un col·lapse a França deixaria Alemanya com a senyora absoluta de la Unió Europea. De moment, i per fortuna, les elits polítiques i econòmiques alemanyes defensen una UE com a espai definit per la democràcia i pels drets fonamentals tot essent paradoxal que aquell estat que més va contribuir a demolir aquests valors fins a una escala mai no vista ara sigui el seu principal paladí. Si Alemanya persevera en la democràcia liberal, els riscos, especialment per a aquells que suportem els abusos d’estats que han entrat en un procés autoritari, seran menors. Val més no pensar, per contra, si la principal potència europea torna a portar-nos, com deia Popper, als gossos i a les reixes.