Temps de resiliència

Mala feina, publicar un article parlant de política en un matí electoral. El que diguis ja arriba tard per moure voluntats i, per contra, qualsevol pronòstic pot ser desmentit en poques hores. Tenir la pretensió de dibuixar plans de futur també és tota una temeritat, perquè els resultats marcaran les futures aliances. No ens queda ni tan sols el recurs d’endevinar el nivell de mobilització de l’electorat, un termòmetre que ens podria oferir per ventura alguna pista...

Tanmateix, com que tampoc no escau fugir d’estudi ni fer veure que això d’avui no té cap mena d’importància, sí que ens queda un recurs que mai no falla: la foto fixa, la reflexió sobre l’estat concret de les coses en aquest moment precís, quan tot està per decidir. El panorama, en aquest sentit, ja no pot ser més desolador. Si quan va fer-se el pacte polític que va donar lloc a la transició democràtica i a l’actual marc polític, algú hagués pronosticat una campanya electoral com la que hem tingut, no ens ho hauríem pogut creure. No sabem què ens espera en el futur, certament, però sembla difícil que els partits de la dreta espanyola puguin superar realment el seu llistó: una absència total de propostes polítiques, una fòbia anticatalana portada al paroxisme, un llenguatge amenaçador i tavernari i una mala educació que fa caure la cara de vergonya.

Aquest és el nivell. Per cert, tot acompanyat per una invocació constant a una pobra Constitució que, per més que hagi mostrat la fragilitat de les seves costures, no mereix de ser arrossegada pel fang de tan mala manera. Tots sabem que les lleis poden ser interpretades de mil maneres diferents, però una manipulació tan barroera semblava difícil que arribés a produir-se. Si aquests són els qui l’han de defensar, per oposició als qui considerem que el pacte constitucional de 1978 ja dorm el son dels justos, la precària democràcia espanyola està ben arreglada.

De tant en tant, per si oblidàvem el que hem vist, sempre sorgeix un exabrupte que, com una fuetada a la cara, ens torna a la crua realitat. Aquest trist paper ha correspost en la campanya present al municipi andalús de Coripe, governat per un alcalde que s’anomena socialista. Tot d’una, molts catalans que ja començaven a oblidar l’“a por ellos” de les casernes andaluses, han tornat bruscament a constatar amb qui ens juguem els quartos. Els fets ja són prou reveladors per si mateixos, però potser les explicacions de l’alcalde hi han acabat de donar el cop de gràcia que faltava: d’una banda, ens ha recordat que l’elecció del personatge afusellat i cremat no és pas cosa de l’Ajuntament, sinó dels pares dels alumnes de l’escola, matís que acaba de descoratjar el més optimista que potser pensava que això era “només” cosa de polítics incendiaris; de l’altra, ha precisat que, en aquesta bonica tradició, se sol cremar tota mena de gent. “También quemamos árabes”, va puntualitzar l’alcalde com un exemple aclaridor que hauria d’esvair tota mena de suspicàcia catalana. Amplis silencis han acompanyat finalment aquesta gesta i els que més s’han atrevit a trobar-hi algun tap s’han limitat a dir que es tracta simplement d’una cosa de “mal gust”...

En la foto fixa del paisatge hispànic d’aquests dies ha vingut a instal·lar-se una altra nota de color: la sentència del cas Sandro Rosell, l’antic president del Barça dels 643 dies de presó preventiva. Un altre timbre de glòria per a la justícia espanyola, que encadena mèrits cada dia que passa. En aquest cas, els catalans no podem pas al·legar que ens hagi agafat de sorpresa, perquè ja fa temps que en sabem un niu, de presons preventives. El que passa és que les paraules consoladores que alguns ens dediquen no ens poden donar cap classe de conhort: o bé els més benintencionats ens auguren que el mateix passarà amb els presos polítics que tenim, cosa que no ens tranquil·litza gaire, o bé ens anuncien que, com que la condemna serà dura, la llarga presó preventiva que sofreixen haurà estat justificada, cosa que ja ens desmunta definitivament.

Passi el que passi aquest vespre, i per més sorpreses que pogués haver-hi, la foto fixa resta quieta en el paisatge i no sembla pas que s’endevini a l’horitzó res que pugui canviar-ho: ni en la conducta dels anomenats “constitucionalistes”, ni en la mirada que molts espanyols s’han forjat sobre nosaltres, ni en el panorama de la justícia que ha de jutjar els nostres presos. No vivim, doncs, uns dies exaltants, ni endevinem clarícies optimistes en un termini curt: és, simplement, un temps per a la resiliència o, com n’hauríem dit abans, d’aguantar el xàfec i continuar treballant per als dies millors que vindran.