Pencaires

Sembla que hi ha gent que no sap què fer quan no treballa. N’hi ha d’altres a qui els passa exactament al revés: que no tenen ni idea de què han de fer quan són al lloc de treball. Però avui parlarem dels primers. En general, és gent que, quan és a la feina, no para de moure’s, de demanar silenci o de dir què han de fer tots els altres. No cal que ningú els digui que són molt pencaires o que són la mar de competents en el seu treball. Ja ho saben. Ai d’aquella o d’aquell que no ho comparteixi! Si a la feina han d’estar concentrats, els molesta que algú parli, estossegui o es mogui. Si són ells els que s’han de moure, sembla que s’entrenin per córrer els cent metres. (Mireu, però que no siguin dels que mouen molt de pressa les cames i que fan els passos molt curts. Aquests enganyen). Quan tornen de vacances, en comptes d’ensenyar les fotos del mòbil o d’explicar el que han menjat, diuen que tornen amb un grapat d’idees noves per rendibilitzar més la feina. Abans els catalans teníem fama de ser d’aquests. D’ençà que el món s’ha fet petit, els primers del podi són els japonesos. Vaig ser tot el dia de Sant Jordi a tocar de la Pedrera. Jo venia llibres, però els japonesos que s’hi acostaven volien sobretot fer-se una foto. Com que treballen tant i com que tenen tan pocs dies de vacances, molts d’ells ni tan sols no travessaven el passeig de Gràcia. Es giraven, fixaven la Pedrera al fons de la imatge, feien la foto i tocaven el dos de pressa. Uns, cap a la Sagrada Família; els altres, cap a l’aeroport. Va haver-hi un moment que, sense adonar-me’n, em vaig posar entre la càmera i uns quants d’ells. Van haver de repetir la foto perquè jo els sobrava. I em van dir de tot. Sí, va ser com si hagués trobat la Inés o la Cayetana.