Un altre 16 de març a Madrid

El 16 de març pas­sat a Madrid, quan algú pre­gun­tava als poli­cies uni­for­mats, amb casc i ves­ti­menta d’anti­dis­tur­bis, des­ple­gats de forma evi­dent i osten­tosa al llarg del pas­seig de la Cas­te­llan, com veien l’acti­tud dels milers de cata­lans que es mani­fes­ta­ven pel dret a l’auto­de­ter­mi­nació, la res­posta era sem­pre la mateixa: “de moment bé, però ja veu­rem...” I ho deien, amb el posat de ferms, els braços amb angle aga­fats a l’armi­lla, com espe­rant, o més ben dit, desit­jant, que la massa s’alterés i que la seva presència al lloc jus­ti­fiqués alguna escena de violència amb la poli­cia, que tant de mal fan a l’estratègia de l’inde­pen­den­tisme. Però no van tenir sort. La massa va ser, una vegada més, cívica i pacífica.

Si Déu vol, és a dir, si Leo Messi s’ho pro­posa, el pròxim 1 de juny Madrid pot ser nou esce­nari de des­fi­lada cívica de cata­la­ni­tat. Aquell dia s’hi jugarà la final de la Cham­pi­ons, a la qual el Barça ja té un peu i pot­ser mig de l’altre. I ja se sap que, quan el Barça juga finals, el color blau­grana es mobi­litza, però també les senye­res i, sobre­tot, les este­la­des i el crit d’inde­pendència res­sona de nou. Serà, doncs, aquell dia, un nou moment per tor­nar a por­tar a la capi­tal d’Espa­nya el clam pacífic de lli­ber­tat que en el Barça sem­pre ha tro­bat la caixa de res­sonància ideal. L’ocasió és immi­llo­ra­ble i ho serà perquè l’interès mediàtic per la final serà d’ordre mun­dial. Aquest “el món ens mira” que sovint els cata­lans s’ima­gi­nen, amb som­nis de gran­desa no aca­bats de rea­lit­zar, el dia de la final de la Cham­pi­ons tindrà més sen­tit que mai. Caldrà començar a pen­sar com s’apro­fita l’ocasió i, evi­dent­ment, començar a pre­pa­rar el par­tit per gua­nyar-lo. Al pa, pa i al fut­bol, fut­bol.