La creu de De Gispert

L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert ha divulgat pel Twitter unes invectives insultants contra líders de Ciutadans i del PP. Els portaveus d’aquests partits, i també d’altres formacions i alguns mitjans de comunicació, han exigit al president de la Generalitat que no li sigui imposada la Creu de Sant Jordi amb què aquest any ha estat agraciada. El president defensa la imposició, i jo l’entenc. De fet l’entén tothom, però com que ens trobem de nou en campanya electoral i en aquests períodes tot es confon i tot s’embolica, s’ha de fer veure que no. La medalla se la mereix per haver ocupat el lloc presidencial a la cambra catalana. Ho avala el fet que, amb ella, també la reben Joan Rigol i Ernest Benach, que van ocupar el mateix càrrec. Quan tots tres van plegar van rebre elogis dels partits presents al Parlament, també dels que ara qüestionen l’honor a ella. Sempre es fa, ni que sigui per raons protocol·làries i mentre no es tracti de Carme Forcadell, que és on volien que fos: a la presó.

Una altra cosa molt diferent és que les expansions de l’expresidenta pel Twitter siguin dignes de qui va ostentar aquell càrrec. No és la primera vegada que s’abona contra els seus adversaris polítics amb un to que no fa per a ella ni per al que va representar. No sé què li passa, a Núria de Gispert. Li he llegit coses anteriors a aquestes que ara se li censuren que també feien escruixir. Si la conegués o li tingués una mica de confiança li hauria aconsellat d’abstenir-se de molts comentaris i opinions. El Twitter és una eina perillosa. Per no saber-la usar molts queden en evidència. De Gispert no en sap ni en calcula les conseqüències.

Les medalles de Sant Jordi tenen el prestigi una mica rebaixat pel fet que se’n donen a dotzenes i, molts cops, sense mirar prim. L’altre dia l’amic Xavier Fina opinava que abans que La Trinca, que aquest any en rep una, n’era mereixedor Jaume Sisa. Que no se’n refiï: em consta, perquè en conec més d’un, que alguns hi renuncien d’entrada quan els avisen que han estat aquell any afavorits. Aquests a banda, els que tradicionalment més troben les medalles supèrflues i fins i tot risibles són els que militen en els partits que ara en volen escatimar una a Núria de Gispert. Ara les consideren plenes de dignitat i, en conseqüència, inapropiades per a l’expresidenta.

Una senyora em diu, precisament pel Twitter: “¿No podem dir el nom del porc a partits que dintre i fora de Parlament, en campanya o sense campanya, ens han dit de tot i ens han deixat com un drap brut arrossegat per terra?” Li responc pensant que resumeixo el meu pensament: “Vostè pot dir el que vulgui.” Em diu: “No, no puc dir ni fer el que vulgui; fa cinc anys em pensava que sí; ara tinc por.”