Què faràs, Sánchez?

El vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, va ser ahir contundent. En un acte a la Universitat Pompeu Fabra (que va servir perquè s’hi projectessin els vídeos que les defenses del Suprem volen exhibir però que el jutge Marchena vol deixar per a la “fase documental” del procés, a veure si ens n’oblidem) va convidar el president espanyol, Pedro Sánchez, a moure fitxa i a asseure’s a negociar amb el vuitanta per cent dels catalans que li demanen posar sobre la taula del dret a l’autodeterminació. “El 28-A els catalans es van guanyar de nou el dret a ser escoltats”, va dir. Ja se l’havien guanyat, de fet, el 21-D. Però Sánchez fa el sord. I a mi tot em fa pensar que ho continuarà fent. Sánchez, de moment, és més el que calla que el que diu. Ni condemna el judici, ni mou peça perquè l’advocacia de l’Estat retiri tots els càrrecs atribuïts als presos polítics, i calla quan la Junta Electoral pren decisions que no li corresponen i veta candidats. “Sánchez ha de demostrar si té valentia política i escolta el que ha decidit la ciutadania de Catalunya”, reflexionava ahir Marcel Mauri. Res. Sánchez fa el sord i mira cap a una altra banda. I si hem de fer cas del que deia l’altre dia Miquel Iceta en una entrevista, no farà absolutament res fins que hi hagi nou govern a Espanya, hagin passat les eleccions municipals i europees i hi hagi sentència del Suprem sobre el judici de l’1-O. Aquesta és, Marcel, la valentia que de moment té Pedro Sánchez. I el PSC, que és qui hauria d’ajudar Sánchez a moure fitxa, fa el mateix. Iceta, de moment, es limita a fer frases originals en els seus actes i, també, a mirar cap a un altre costat. Se’n diu fer la viu-viu. Sánchez i Iceta prioritzen de moment guanyar eleccions, que és el que els interessa, i no pas resoldre el conflicte, que és el que els hauria d’interessar. Sánchez és una incògnita. I quan podia haver contribuït a resoldre el problema, el que va contribuir va ser a fer-lo més gran. Sánchez no serà ara un president dèbil, ni un president producte d’una moció de censura. Ha guanyat amb comoditat –té més del doble de diputats que la segona força política al Congrés–, però temo, Marcel, que la seva valentia continuarà sent la mateixa.