Muñoz Ramonet

Tot el que té a veure amb Julio Muñoz Ramo­net (1916-1991) per­tany al cantó fosc de la vida. Començant per ell, un dels homes forts de Franco a Bar­ce­lona, i aca­bant per les seves filles, que fa més de dues dècades que es neguen a com­plir la volun­tat del seu pare, que va lle­gar a Bar­ce­lona la seva col·lecció d’art i el seu palau del car­rer Mun­ta­ner, no per cap debi­li­tat de gene­ro­si­tat sinó per la vani­tat de trans­cen­dir. No els empara la raó, només els diners, una for­tuna que els ha permès inter­po­sar 300 liti­gis con­tra l’Ajun­ta­ment per ajor­nar la devo­lució de les obres (amb la finca ja no hi van tenir res més a fer el 2013). De les més de 600 que atre­so­ren, només se n’han pogut recu­pe­rar vint, entre les quals, el Goya i el Greco (que no són el millor de la seva pro­ducció, pre­ci­sa­ment) que el MNAC ha incor­po­rat a les seves sales. Tota la resta, l’autèntic tre­sor artístic, l’ocul­ten en algun lloc. Segons un jutge, si no les aca­ben lliu­rant, hau­ran d’indem­nit­zar el con­sis­tori bar­ce­loní amb tres mili­ons d’euros. Una xifra que als advo­cats muni­ci­pals els sem­bla una presa de pèl. Tot n’és, de trampós, en aquest cas, que va per llarg. Men­tres­tant, és alta­ment reco­ma­na­ble lle­gir el lli­bre Muñoz Ramo­net. Retrat d’un home sense imatge (edi­to­rial Coma­ne­gra), que amb tex­tos de vuit autors pene­tra en el putre­facte cla­ve­gue­ram d’empre­ses i rela­ci­ons huma­nes que va tenir per vida aquest per­so­natge sense escrúpols.