Trobar una sortida

Dis­cur­sos, car­tells, anun­cis a la tele i cor­reus elec­to­rals. Can­vis de guió i girs argu­men­tals. Una pro­posta de fa una dècada, un munt de soroll, una idea nova és com un tre­sor. Molts polítics par­lant alhora i ciu­ta­dans inten­tant enten­dre els argu­ments. Números d’atu­rats, com­pa­ra­ci­ons, estadísti­ques en gràfics. Els jubi­lats i les pen­si­ons, que sem­pre són insig­ni­fi­cants i alguns ho inten­ten jus­ti­fi­car. A la cua d’Europa en rànquings d’interès. Els grups de What­sapp que s’ani­mem, la hiper­ven­ti­lació de Twit­ter, aquell fami­liar que no sap quina pape­reta aga­far. I després de les elec­ci­ons esta­tals, les euro­pees i les muni­ci­pals. Seguim girant la roda. Hem gua­nyat, ja gua­nya­rem, hem aguan­tat, cal can­viar el cap de llista. L’escó que balla, el ball habi­tual. Dies històrics, com si algun dia no ho fos. Elec­ci­ons deci­si­ves, mapes pin­tats de colors, ale­gria i cares de pomes agres. Ban­de­res al vent. Pro­gra­mes espe­ci­als. Hem d’atu­rar aquell par­tit, és el nos­tre moment, no us que­deu a casa. Feu-nos con­fiança, mai més et votaré. Les pro­me­ses, el pos­si­bi­lisme. El vot ocult, el vot útil i l’abs­tenció. Les enques­tes a peu d’urna, les urnes ple­nes d’espe­ran­ces, les espe­ran­ces espe­rant temps millors.

I els polítics no par­len de cul­tura, pensa la gent de cul­tura. I els polítics tenen la culpa de tot, diuen els que s’espol­sen la part de res­pon­sa­bi­li­tat. I els polítics són quasi tots cor­rup­tes, afir­men els més exa­ge­rats. I els polítics són uns apol­tro­nats, asse­gu­ren d’altres. I els polítics estan lli­gats a la banca, als poders fàctics i no es pot can­viar res, només cosmètica, con­si­de­ren els més anti­sis­tema. I els polítics són un reflex de la soci­e­tat, argu­men­ten els con­for­mis­tes que es fan dir rea­lis­tes. I cal el poble al car­rer per trans­for­mar la soci­e­tat, cal una insur­recció, deso­bediència civil i impug­nar el règim, cal mobi­lit­zació, paraula de revo­lu­ci­o­na­ris. I cal tot allò que mai hem sabut fer i ens agra­da­ria apren­dre en un tres i no res, pen­sen els il·lusos. I ens urgeix la solució, però tot arri­barà, coses més difícils han pas­sat, cal tenir (més) paciència, con­vin­dria la majo­ria entre con­tra­dic­ci­ons. I votar ser­veix de poc, però no votar encara és pit­jor, pen­sen els desen­ga­nyats. I ens hi juguem el futur, diuen els més entu­si­as­tes.

Tòpics, fra­ses de manual, aquell para­digma que no acaba d’esmi­co­lar-se. D’un temps i d’un país, can­ten els amants de la música. I tot està per fer i l’única lluita que es perd és la que s’aban­dona, reci­ten els més poètics. Seguim en una espi­ral i no sabem com sor­tir-ne, fins que qual­se­vol nit surti el Sol. Som molts els que volem recu­pe­rar, ben aviat, la ini­ci­a­tiva, l’entu­si­asme i la il·lusió i man­te­nir intac­tes les ganes de viure el futur que farem que arribi. Sens dubte, volem aban­do­nar l’enquis­ta­ment i tro­bar una sor­tida que la majo­ria social vol i mereix.