Vuits i nous
Culla, dins la història
Llegides amb una sola interrupció les memòries tan ben estructurades i escrites de l’historiador Joan B. Culla, La història viscuda. Ell va néixer el 5 de setembre de 1952. Jo, el 28 d’agost. Ens separen vuit dies. Ens uneixen la programació escolar, les lectures, les espelmes per quan se n’anava la llum, la carrera de filosofia i lletres... Diu que sempre va anar a la universitat amb corbata. Jo, també. Aquí s’acaben, de moment, les coincidències. Ell es va fer savi i es va relacionar amb els protagonistes de la història gran del país. Jo, més limitat i indolent, vaig ser periodista local amb relacions amb alcaldes i regidors constructors també de país però subalterns. Tornem a coincidir quan Jordi Pujol es va decidir a dictar les memòries. Culla en parla: ell i l’expresident les van arribar a començar. No entén gaire per què les va interrompre. Jo ignoro per què em va triar a mi de recanvi, anys més tard. No li ho he preguntat mai: quan les elaboràvem per por d’endur-me’n una decepció i ara, passat el temps, per la possibilitat que em digui que no se’n recorda, que és el recurs de l’home més memoriós del món quan no li interessa recordar. La interrupció momentània de la lectura de les memòries d’en Culla va ser deguda precisament a una visita a Pujol, una més de les que, com Culla, li faig sovint. Vaig pensar: d’avui no passa, li preguntaré sobre la meva elecció. Li vaig dir que llegia el llibre d’en Culla. “Un home formidable!” Vaig afegir que hi explica que tots dos havien escomès un principi de memòries. “Amb en Culla? No ho recordo.” Vaig desistir d’anar més enllà. Pujol sempre s’esmuny, ja ho sap en Culla. Ni ell ni jo ni ningú traurem mai l’aigua clara ni de la “deixa” ni de moltes altres coses.
Les memòries expliquen la història de Catalunya, des de Tarradellas fins al procés, a través d’un científic i un tafaner que s’hi ha implicat: Culla ha assistit a tots els congressos dels partits, ha conegut tots els polítics i influents de pes: hi ha dinat, els ha aconsellat, s’hi ha barallat o hi ha fet les paus segons el seu criteri insubornable. Les grans polèmiques han estat servides, a la premsa o a la ràdio i a la televisió, amb el combustible de la ironia i el sarcasme i gràcies a la seva cultura i al domini del català i el castellà. En castellà és temible i imbatible: els girs apresos a còpia de llegir legajos han deixat estabornits els castellanos viejos que han pretès replicar-lo. Llibre interessant a més no poder d’un “formidable”.
Em fa l’honor de mencionar-me tres vegades. Ho podria haver fet una quarta, al pròleg, quan deplora com les redaccions dels diaris han quedat depauperades per la crisi. A mi em van jubilar de la meva a l’edat que se’n comença a aprendre. A ell d’El País per motius més sublims: ideològics.