Municipals davant el mar

Havíem acabat de menjar-nos un arrosset saborós davant el mar. Havíem sortit a l’exterior a prendre el cafè i uns alcohols aproximadament digestius. El dia havia començat amb núvols i ara lluïa el sol en el cel blavíssim. “Com a Menorca.” Havia trigat cinc minuts a peu per venir. En trigaria cinc més per arribar a casa. En aquestes situacions sempre em ve al cap un senyor de Texas inventat per mi que a aquestes hores controla els pous de petroli de la seva propietat sota el mateix cel i el mateix sol. Intueixo que em canviaria el lloc. Què és ser milionari? La gent caminava pel passeig. Alguns corrien per la sorra o prenien el sol però cap s’atrevia a entrar a mar.

Tot d’una, un de la colla ens diu que ha d’assistir a un acte amb un dels candidats a alcalde. Les eleccions municipals són d’aquí a quinze dies. La campanya ha començat. Ens demana si li podem suggerir una pregunta, una reivindicació, per fer-li. M’agafa en el pitjor moment. Quina reivindicació, després de l’arrosset i davant les vistes marítimes? M’hauria de disculpar de la indolència. La ciutat té problemes, hi ha gent que s’ho passa malament, hi ha una certa apatia i falta de projecte... És que em faig vell? La vellesa incentiva l’egoisme, el ja s’ho faran –o ja us ho fareu–. Quan era un jove periodista local no hauria anat curt d’inquisicions als aspirants a alcaldes, algunes d’agressives. Es presenten sis candidatures, potser més. De la majoria, ignoro qui les encapçala. “Com dius que es diu aquest que has d’interrogar?”

Ha de ser una altra cosa, o també una altra cosa. Segueixo amb més interès les municipals barcelonines. No només perquè els mitjans de comunicació sembla que no en coneguin d’altres sinó perquè, ho vulguem o no, ens estem convertint en una ciutat subsidiària de la capital. Quan Barcelona esternuda nosaltres ens constipem, per acollir-me a una dita clàssica. Ara expulsa habitants i els hem de donar abric. En aquestes eleccions hi ha molt contingut independentista. Molts valoren la importància que la capital de Catalunya compti amb un alcalde d’aquesta cordada. El procés es fica pertot. Venim d’unes eleccions on ha tingut molt protagonisme, i ara hi insistim. La impregnació sobiranista també és causa que no sàpiga què preguntar al “meu” alcaldable. Estem atabalats, amb el cap en un altre lloc: el judici, els presos i exiliats...

I Europa? També són “eleccions europees”. Voldria parlar-ne, perquè Europa és preocupant, però sé que tornaríem al punt de partida, jo el primer. L’amic és científic i acabem parlant dels forats negres. Barcelona, Europa, l’Univers..., i el meu món reduït a un arrosset a cinc minuts de casa, davant el mar. “Ai fillus”, deia la iaia Angelina en el seu racó recollit i confortable.