Museus, els oblidats

La Fun­dació Joan Miró va començar l’any aco­mi­a­dant dràsti­ca­ment la seva plan­ti­lla de tre­ba­lla­dors per no gene­rar més deute. La Fun­dació Antoni Tàpies, ofe­gada també per un pres­su­post de pena, ha hagut de fer mans i mànigues per poder dis­se­nyar un pro­grama d’expo­si­ci­ons i d’acti­vi­tats digne. Al Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC), només els falta dema­nar almoina als turis­tes per acon­se­guir acti­var el pro­jecte d’ampli­ació que neces­sita per pre­sen­tar les seves col·lec­ci­ons que ara té con­dem­na­des a la fos­cor dels magat­zems. El Museu d’Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) s’ha mobi­lit­zat com mai (amb més o menys encert, però això és una altra història) per fer de la cape­lla de la Mise­ricòrdia un ambiciós espai de cul­tura. El Museu d’Arque­o­lo­gia de Cata­lu­nya (MAC) hem sabut que con­ti­nua exis­tint perquè el seu nou direc­tor, Jusèp Boya, ha orga­nit­zat a cor­re­cuita una interes­santíssima expo­sició sobre la sal­va­guarda dels tre­sors arqueològics en temps de la Guerra Civil espa­nyola. Con­clusió: els nos­tres museus han de llui­tar cada dia con­tra un munt de con­tra­temps, pre­ju­di­cis, inclús menys­preus, befes i direc­ta­ment decla­ra­ci­ons d’odi. Hi ha una cam­pa­nya elec­to­ral en marxa, i ningú té pre­sent aquest tei­xit d’ins­ti­tu­ci­ons que s’aguanta per un fil. Ningú es com­pro­met seri­o­sa­ment amb els seus pro­ble­mes. Són els grans obli­dats.