Rubalcaba

Em deia: “Soy del Madrid y socialista.” Jo li contestava: “Tómatelo con resignación, se te pasará, que (Yourcenar dixit) el tiempo es un gran escultor.” Sempre havia parlat amb ell a Catalunya. Per exemple, al Palau Reial, Diagonal amunt, en temps de Jocs Olímpics. Jo era part de l’equip que treballava a favor de l’Olimpíada Cultural. I ell, ministre d’Educació i Ciència, em va dir que de jove havia participat en competicions esportives d’elit, quan estudiava química orgànica. L’escoltaves amb atenció perquè sempre tenies clar que ell també t’escoltava. I mai no tenies la sensació de parlar amb una patum. Era planer i de sintaxi precisa, correcta, sense bombolles.

Més tard, i quan jo feia com d’assessor extern de plans estratègics de remodelació municipal, crec recordar que vaig ser amb ell a Mollet del Vallès. Tenia la qualitat de deixar, al cap de poca estona de reunió de treball, d’aparèixer com a ministre de l’Estat. I això marcava el to i l’estil d’aquelles reunions, tan allunyades de les retòriques d’aquells hipotètics savis de Villatrista.

Vaig seguir a distància els seus darrers anys de referent polític parlamentari dels socialistes. Per desgràcia hem assistit a massa linxaments de gent… adulada pels seus fins abans-d’ahir i insultats, amb urc fora de mida, quan han hagut de plegar. Em diuen que això passa en tots els àmbits de la vida, com ara els esportius i/o els empresarials. Goso confessar que no puc llançar el primer roc perquè tampoc, en aquest terreny, tinc l’expedient net. Penso, tot amb tot, que hauríem d’aprofitar la immensa majoria d’elogis a la figura d’Alfredo Pérez Rubalcaba per demanar-nos a tots, mitjans de comunicació inclosos, allò que Guerau de Liost demanava als visitants del Montseny: “Una mica d’amor i una mica de seny.”