L’etern empat

El CEO publica les dades de suport al sí i al no a un hipotètic referèndum des de fa 5 anys. Cada cop que surt una nova dada dona per a molts titu­lars, “el sí gua­nya­ria el referèndum”, “el no supera el sí per pri­mer cop des de setem­bre del 2017”. La reacció mediàtica és abra­o­nada, sem­bla o bé que ja s’apropa la vol­guda república o que l’inde­pen­den­tisme està caient de forma mas­siva. Res de tots aquests titu­lars són més que una sobrein­ter­pre­tació de les dades.

Si mirem amb certa pers­pec­tiva des del 2014, el suport a l’inde­pen­den­tisme es troba sem­pre per sobre del 45%, sense arri­bar mai al 50%, i el suport al no, una mica volàtil, varia entre el 41 i el 48%. L’avan­tatge de cada una de les opci­ons gai­rebé sem­pre està dins dels mar­ges d’error. El fet és que des del 2014 o el 2015 vivim en un etern empat. Pot­ser el més gran error de l’inde­pen­den­tisme ha sigut tirar per la via del dret i inten­tar una decla­ració uni­la­te­ral d’inde­pendència sense resol­dre abans aquest empat etern. Pot­ser l’error més gran de l’Estat espa­nyol és obviar que tota pro­posta política que facin ha de ser­vir per tren­car-ho (en aquest cas a favor seu).

Alguns polítics inde­pen­den­tis­tes tenen clar que tren­car l’etern empat a favor de la causa de la república cata­lana és i serà el gran atzu­cac de la política a Cata­lu­nya. Però en són pocs i quan ho plan­te­gen part del movi­ment inde­pen­den­tista els tit­lla de pro­ces­sis­tes, auto­no­mis­tes o que ja no són bons inde­pen­den­tis­tes. L’Estat i les for­ces a favor de man­te­nir la unió amb l’Estat espa­nyol ni s’ho plan­te­gen. En el millor dels casos cre­uen que la mei­tat dels cata­lans són per­so­nes abduïdes, etni­cis­tes o sim­ple­ment per­so­nes mani­pu­la­des per uns polítics inde­pen­den­tis­tes mal­vats.

ERC està acon­se­guint suport en aquesta “altra Cata­lu­nya” i per aquí va una mica la línia. Òmnium tracta de cons­truir ponts, com­par­tir llui­tes i cer­car un marc com­par­tit amb el 80% de cata­lans que cre­uen que votar en un referèndum hau­ria de ser la millor de les solu­ci­ons per resol­dre el futur de Cata­lu­nya. Però és insu­fi­ci­ent encara per tren­car aquest etern empat.

De tro­bar simpàtics alguns polítics i par­tits inde­pen­den­tis­tes i fins i tot votar-los oca­si­o­nal­ment fins a voler real­ment la inde­pendència pot­ser hi va un pas que encara no s’ha fet. Aquest eixam­pla­ment de la base només es troba a les bece­ro­les. I de dir que es volen cons­truir marcs com­par­tits amb els demòcra­tes cata­lans i acon­se­guir-ho també hi ha un camí. El que no podem és mirar a un altre lloc, cre­ient que això es resoldrà sol, i creure que sociològica­ment repre­sen­tem “la majo­ria de cata­lans” quan no és cert.

De plans mes­tres, mani­o­bres polítiques, o idees i enginys que farien créixer l’inde­pen­den­tisme ja n’hem vis­cut i no són efec­ti­ves. En tot cas, a l’espai públic quan els apre­nents de brui­xot s’avor­rei­xen d’inten­tar els seus sor­ti­le­gis, l’únic que queda per fer és política. I crec que en això ens hi tro­ba­rem.