Nits de TV3

En els països nor­mals –si és que n’hi ha que entrin en aquesta clas­si­fi­cació–, l’apa­rell de tele­visió ser­veix perquè la gent, quan surt de tre­ba­llar tot el dia, el con­necti per des­con­nec­tar. Vol pel·lícules, sèries, con­cur­sos, entre­vis­tes espur­ne­jants... A Cata­lu­nya, els espec­ta­dors de TV3 ens decan­tem pel drama extret de la rea­li­tat que inqui­eta i fa anar al llit tre­mo­lant. Cada dia n’hi ha un en horari de màxima audiència. I tenen audiència. Ara el pro­grama Sense ficció, enfi­lall d’aflic­ci­ons domèsti­ques i mun­di­als, ha fet deu anys de pro­gra­mació seguida imme­di­a­ta­ment després del tele­notícies del ves­pre. Els res­pon­sa­bles ho han cele­brat dient que docu­men­tals d’aquesta fac­tura en altres països s’eme­ten a mit­ja­nit o a la mati­nada. Es deuen refe­rir als països nor­mals que he començat esmen­tant. Els dis­sab­tes a la nit, horari que sem­bla­ria reser­vat a l’entre­te­ni­ment, la tabola i l’escuma de xam­pany, hi ha la super­pro­ducció Pre­gun­tes freqüents. Fa unes set­ma­nes van entre­vis­tar Pau Molins, advo­cat de San­dro Rosell, i, en el judici del procés al Tri­bu­nal Suprem, de Santi Vila. Basant-se en el fet que el cli­ent Rosell ha resul­tat absolt després de dos anys en presó pre­ven­tiva, va aven­tu­rar que el judici als inde­pen­den­tis­tes podria ofe­rir el mateix resul­tat. Els espec­ta­dors que s’expres­sen a través de les xar­xes soci­als si no van trac­tar Molins d’il·lús van emmu­dir. Això no és el que havíem que­dat. Havíem que­dat que Pre­gun­tes freqüents ens havia de dir que la sentència està dic­tada i que serà duríssima. A mitja tem­po­rada el pro­grama va can­viar de pre­sen­ta­dora amb el pre­text de fer-lo més entre­tin­gut i variat. Entre­tin­gut? El car­ru­sel dels dis­sab­tes ens ha de dipo­si­tar al diu­menge ato­nyi­nats i bal­dats. Els diu­men­ges són amargs, sobre­tot a la tarda. Per com­ple­tar el dia, TV3 emet 30 minuts. En dura sei­xanta i no ser­veix mai cap ale­gria. En aca­bat, i quan ja tot­hom va a dor­mir perquè demà és dilluns, surt en Jordi Basté. Fa un pro­grama molt enginyós sobre el futur que ja tenim aquí i del qual ell s’admira amb el seu “no pot ser!”. Nor­mal­ment salta del Japó als Estats Units per par­lar-nos de robots. Diu­menge pas­sat no es va haver de moure de Bar­ce­lona i vol­tants per expli­car-nos els avenços ver­ti­gi­no­sos de la medi­cina. Esti­mu­lant, fantàstic. A mig país el va aga­far al llit.

Està estu­diat. Les comèdies sor­gei­xen quan el món és opti­mista i les pel·lícules de por quan està entris­tit. Sem­bla que hau­ria de ser al revés però la regla és infle­xi­ble. King-Kong és la crisi del 29. Els Marx, la seva superació. No estem d’humor. El procés, la repressió i el judici ens man­te­nen amb l’ànim funest. Temem la sentència dura. TV3 res­pon a l’estímul nega­tiu amb aquesta i altres temen­ces. País nor­mal, tan­ma­teix.