Biografies polítiques

Han apa­re­gut, empe­sos per l'eufòria pri­ma­ve­ral i pre­e­lec­to­ral, una colla de lli­bres sobre polítics, escrits per ells matei­xos o per biògrafs més o menys entu­si­as­tes. De tots ells sobre­sur­ten, per la trans­cendència dels per­so­nat­ges per­fi­lats, el de Gabriel Per­nau, Des­co­brint Mon­ti­lla, i el de Pilar Rahola, La màscara del rei Artur. Pels avançaments que se n'han fet, no hi ha cap mena de dubte que en tro­baríem pla­ent la lec­tura i que els res­pec­tius pro­ta­go­nis­tes se'ns farien interes­sants i ama­bles fins al punt que ens podrien arri­bar a pro­vo­car un sen­ti­ment d'emo­ti­vi­tat posi­tiva, si no fos perquè hem vist les potes del llop tan­tes vega­des que no hi ha maqui­llatge capaç de dis­fres­sar-lo.

És fàcil de com­pren­dre aquesta temp­tació d'expli­car-los i d'expli­car-se. Són líders, i per arri­bar a cap­da­van­ters d'aques­tes com­ple­xes orga­nit­za­ci­ons far­ci­des d'ego­la­tria i d'interes­sos clarobs­curs que són els par­tits polítics han de tenir una dimensió moral i intel·lec­tual més que nota­ble, com­par­tim o no els seus plan­te­ja­ments ideològics.

Mal­grat això, es fa estrany pen­sar que els induc­tors d'aques­tes hagi­o­gra­fies –siguin els edi­tors, siguin els caps de comu­ni­cació dels par­tits– cre­guin de veri­tat que aquests lli­bres aju­da­ran a les res­pec­ti­ves cau­ses polítiques. Ja fa força temps que l'elec­tor sap que un líder no ho és només per les seves con­di­ci­ons indi­vi­du­als sinó també –o sobre­tot– per les per­so­nes que l'envol­ten. I que ell és també allò que són totes aques­tes per­so­nes perquè ple­gats aca­ben donant forma a una manera de fer la política i de gover­nar el país.

Per tant, els líders també són part d'aque­lla enfi­la­dissa que creix al vol­tant del tronc dels res­pec­tius par­tits a base d'apren­dre's i de repe­tir com un papa­gai els mis­sat­ges pro­pa­gandístics i les des­qua­li­fi­ca­ci­ons sis­temàtiques de l'adver­sari, pre­su­mint que els elec­tors som imbècils i no tenim capa­ci­tat de dis­cri­mi­nar el gra de la palla, ni la men­tida de la veri­tat. I també són part de la crosta micòfica que s'arrapa a la mateixa soca i hi viuen aixo­plu­gats, còmoda­ment immòbils i gene­ro­sa­ment regats pels pres­su­pos­tos públics, i que són capaços de com­bre­gar amb rodes de molí i d'inten­tar convèncer-nos perquè també ho fem nosal­tres. Si els líders i els seus edi­tors fos­sin prou cons­ci­ents d'això, tin­drien molt més èxit fent-se pro­ta­go­nis­tes d'uns manu­als pràctics de poda política i de jar­di­ne­ria cívica.