Full de ruta
El sacrifici d’Iceta
El gran Màrius Serra descobria l’altre dia a Twitter que Iceta és un anagrama d’Ètica. Només un geni privilegiat com el de l’escriptor d’Horta pot dir tant amb tan pocs mots. Miquel Iceta s’ha ofert a tenir un paper complicat en una nova maniobra política de Pedro Sánchez, un líder a qui ja cap adversari no subestima. I el resultat ha estat l’esperat. Les jugades mestres ja fa temps que no es fan al camp del sobiranisme, sinó al del PSOE. És el mateix moviment d’escacs que ja va fer amb la no aprovació dels pressupostos, que va donar a Sánchez l’excusa per convocar eleccions i presentar-se com una víctima del sectarisme indepe, tot desmentint el relat de la dreta de les negociacions ocultes. Amb l’afer Iceta al Senat, l’astut Pedro ha repetit la jugada, tot col·locant l’independentisme en una atzucac diabòlic. “Si mous el peó se’t menja la torre i si no el mous, la reina; o perds o perds”, em deia un lector. El líder del PSOE sabia des del primer moment que Iceta no seria president del Senat. Si aquesta era la seva voluntat, era tan fàcil com posar-lo de cap de llista en les eleccions del 28-A, i ara ocuparia el lloc de Manuel Cruz, que –ves per on– sí que serà president del Senat, sense haver de sotmetre’s a la votació del Parlament de Catalunya. Sánchez ha aconseguit un cop més una fotografia ideal de cara a les municipals i europees, sobretot a Espanya: els independentistes li fan la vida impossible i ell no ha negociat res amb ells. Encara més, quan vol tenir-hi un gest, li tanquen la porta a la cara. És evident que l’independentisme no podia votar Miquel Iceta. Les formes amb què es va fer pública la proposta ho demostren. El líder del PSC és un gat vell que sap navegar en aquest tipus d’escenaris de maquiavel·lisme polític, però el seu sacrifici no serà en va. Segurament rebrà una compensació adient en el proper gabinet ministerial de Pedro Sánchez.