Catalunya és Sísif

Homer explica a l’Odissea com el rei d’Èfira, Sísif, acaba a l’infern obligat a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però abans d’arribar al cim de la muntanya la pedra sempre roda cap avall, i Sísif ha de tornar a començar de nou des del principi. Catalunya fa 300 anys que es troba atrapada en el mite de Sísif, i la pedra que intenta fer pujar una vegada i una altra es diu Espanya. Però no l’Espanya que tots coneixem i patim dia sí, dia també, sinó una Espanya fraternal, oberta a la diversitat, respectuosa amb les nacions i les cultures que la integren, orgullosa de les llengües que s’hi parlen.

A partir de la sentència del Tribunal Constitucional que va esmicolar l’Estatut i va establir una interpretació recentralitzadora de l’estat de les autonomies, la societat catalana va entendre finalment que no tenia cap sentit repetir una vegada i una altra l’intent d’encimbellar una Espanya que no existeix, bàsicament perquè a la gran majoria dels espanyols ja els està bé l’Espanya unitària de matriu castellana. Així, vam abraçar la idea del divorci com a única garantia d’un futur de benestar per a les generacions futures i de supervivència per a la llengua i la cultura. De manera transversal i majoritària, els partits, les entitats, la societat en general, van treballar de valent per fer realitat la independència, en un in crescendo que va arribar al clímax el dia 3 d’octubre del 2017.

D’aleshores ençà, per raons que mai no es van acabar d’explicar del tot, l’embat va acabar en un fracàs estrepitós, i els líders i els partits que ens van convèncer de la inevitabilitat de la independència van fer un gir copernicà i es van tornar a carregar la pedra a l’esquena per tornar a intentar trobar un encaix favorable per a Catalunya dins d’Espanya. Primer ho va fer Esquerra Republicana, adoptant un gradualisme i una agenda negociadora amb l’objectiu d’assolir una resolució política del conflicte polític que no s’ha materialitzat en cap avenç concret. Més tard s’hi va afegir Junts, pactant la investidura de Pedro Sánchez a canvi d’uns avenços en l’autogovern que no s’han produït, per més que s’anunciés la intenció de “cobrar per avançat”. Amb evidents diferències en la litúrgia i en la posada en escena, és evident que Junts i Esquerra han abandonat la idea de la independència per tornar a escenaris de negociació i peix al cove. El mateix camí intentat pel catalanisme des de la Transició, amb Pujol i Maragall, que va acabar en el fracàs de l’Estatut, un intent més de trobar un encaix dins Espanya, una altra pedra que va rodolar muntanya avall abans d’arribar al cim.

Abans, els catalans també havien apostat per una Espanya republicana, primer amb Pi i Maragall i després amb la Segona República. Tots dos intents van resultar fallits, ofegats pel centralisme que va preferir la victòria feixista a una opció sobirana per a Catalunya. També va fracassar Cambó, que estava convençut que Franco deixaria que els catalans d’ordre recuperessin el control del país. Una altra pedra que no va arribar al cim va ser empesa per la Mancomunitat de Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, eliminada sense contemplacions per Primo de Rivera, esperonat per la reacció centralista que sempre s’activa davant de qualsevol avenç de l’autogovern català. I així ens podríem remuntar fins als anys posteriors a la desfeta del 1714, quan els catalans filipistes van demanar reiteradament al Borbó la recuperació de les institucions catalanes, sense èxit, evidentment. Fast forward al 2024 i ens trobem amb un nou president de la Generalitat que –de bracet amb Esquerra Republicana– tornarà a intentar un nou encaix per a Catalunya, amb un millor finançament, i amb una aposta decidida per la llengua i la cultura com a columnes vertebrals de la nació.

Homer no va escriure a l’Odissea que el destí de Sísif sigui inexorable. Enlloc no està escrit que aquest cop la pedra no pugui arribar al cim de la muntanya. Tanmateix, l’acumulació de fracàs rere fracàs al llarg de 300 anys no ens permet ser gaire optimistes. Quant durarà la conjuntura electoral que obliga el PSOE i el PSC a abandonar les posicions més ciutadanes i societatcivilcatalanistes per abraçar el reformisme federalista? El temps (els trackings electorals) ho dirà.