Sanadors

Miquel Iceta volia ser senador. Cada grup parlamentari pot proposar els seus senadors autonòmics, proporcionalment. I és el ple del Parlament qui els ratifica. És un assumpte discutit dins el món jurídic fins a quin punt és obligat que el Parlament aprovi certs noms automàticament o sense debat, com si fos un acte degut, com si la càmera sobirana, que ens representa a tots, de cop només certifiqués el candidat proposat per cada grup. No deixa de ser estrany, com si allò que anomenem partitocràcia fos la dictadura dels partits. Sabem, així, que mai s’ha trencat aquesta dinàmica en la història del parlament català –així és i s’ha admetre–, però si és possible aturar aquesta designació és possible que sigui plenament legal, perquè tampoc se li estan vulnerant els drets a ningú. No existeix un dret constitucional a ser senador al marge del que voti el Parlament. ¿Què dirà el Tribunal Constitucional, doncs?

Tots nosaltres tenim, com a ciutadans, un dret constitucional a la participació política (art. 23), i això no va impedir que se’ns vingués a atonyinar l’1-O amb l’excusa que la convocatòria del referèndum havia estat suspesa pels tribunals, com si el ciutadà tingués l’obligació de saber dret o se li hagués comunicat això al seu domicili. Aquests dies, l’assumpte de la il·legalitat del referèndum surt al judici als polítics catalans, quan s’interroga votants, ara testimonis, que van acudir a les urnes i van rebre cops. La fiscalia els demana si no sabien que era il·legal, el plebiscit, com si una cosa il·legal, però, hagués de ser, automàticament, delicte. La confusió, en boca de juristes acreditats, és molt preocupant.

Perquè el camí que va de casa a l’urna ha de ser el camí sagrat de qualsevol demòcrata, un camí de rajoles d’or que l’Estat espanyol va tacar de sang. Votar mai pot ser il·legal; pot no tenir conseqüències, o pot no obeir a cap llei o fonamentar-se en lleis indignes, com les que feren possible la Constitució del 78 i el referèndum que la va fer ratificar, que s’assentava damunt una legalitat franquista que no havia reformat, ni derogat com calia, la constitució espanyola del 1931. Però il·legal no vol dir delictiu, perquè només són delicte aquelles accions explícitament tipificades com a tals a les lleis penals. I recordem que es va treure del codi el tipus penal que castigava els referèndums il·legals.

Si realment es tenia tanta confiança en l’estat de dret, ¿per què no es va deixar votar la ciutadania en pau, doncs? ¿Per què no fer com després del 9-N, les conseqüències del qual sí que van ser nul·les perquè s’havia tallat judicialment la possibilitat que aquella convocatòria tingués derivades jurídiques vàlides? Políticament, però, va servir per donar corda a unes eleccions plebiscitàries, com recordem, de les quals va sortir el parlament més independentista de la història de Catalunya, el que va fer possible l’1-O. Però potser es va empaitar la ciutadania a cops de porra perquè les coses sí que s’estaven fent bé. Espanya no confiava en l’estat de dret perquè l’autodeterminació pacífica podia ser una via per aconseguir la república. Se’ns havia d’esbatussar perquè el referèndum no tingués els mínims de normalitat que es requereixen per fer-lo homologable. I és ben cert que això es va aconseguir; tantes hores de votació parada i tants ferits van fer que els observadors internacionals no el donessin per vàlid.

La resta ja ho sabem: van venir els dies del 155, la presó i l’exili i aquelles eleccions a la força que van tornar a fer guanyador l’independentisme, encara que lligant-lo de peus i mans, fent-lo tornar a cops de garrot als solcs de l’autonomisme gris. Els que van afavorir la repressió, el 155, els que es neguen a visitar els presos polítics o els neguen aquesta condició o fins i tot no mostren respecte a les seves famílies, ara volen que la cortesia parlamentària vagi pels camins d’habitud, com si res no hagués passat. Pel futur, potser cal que tothom sigui més assenyat, més prudent i respectuós, sobretot si després pretén que se’l respecti.

El 155 ha esdevingut un mètode, un reclam, un estil implícit de governar Catalunya des de fora. El 155 va ser un punt clau dels programes electorals de certs partits; és la versió institucional de la porra contra el cap del votant, el garrot que et recorda que no has d’estirar més el braç que la màniga, sobretot si el braç vol votar sobre la sobirania. Sembla que tothom vol fer com si res d’allò no tingués ara importància: els responsables de la repressió ens demanen homenatges. Cal sanar les ferides abans de voler ser senador.