Bondat i factor econòmic?

És la bon­dat un fac­tor econòmic? Sem­bla que no. Si aga­feu un volum grui­xut sobre teo­ria econòmica i un altre sobre història econòmica tro­ba­reu nom­bro­ses vega­des les parau­les cor­rupció, pre­potència, ego­isme empre­sa­rial, cobdícia i fins i tot estafa, mani­pu­lació, “insi­der tra­ding” –infor­mació pri­vi­le­gi­ada, pro­ce­dent de la mateixa empresa.

En con­junt, és impos­si­ble tro­bar la paraula bon­dat en aquells tex­tos, ni cap altra que suposi una acti­tud moral. L’empre­sari o empresària arri­barà a casa, farà un petó a l’esposa o marit, jugarà una estona amb els nens, s’interes­sarà pel seus estu­dis, pas­se­jarà el gos i, final­ment, es con­ce­dirà una estona de rela­xació par­lant amb la pare­lla, lle­gint, mirant la tele­visió, comen­tant el pro­ble­mes esco­lars dels fills o els pro­pis de l’empresa o els del veí de sobre o del cos­tat, dis­po­sat a donar-li la mà, sem­pre que faci falta. La seva existència està plena d’exigències morals, vàlides per a la casa i la família, però no per a l’empresa. La vida empre­sa­rial és una guerra en la qual no hi ha temps per pen­sar a ser bon­dadós. A vega­des, els sin­di­cats acon­se­guei­xen millo­rar els plans de pen­si­ons dels jubi­lats, aug­men­tar els sala­ris si els bene­fi­cis també han aug­men­tat, etc., però els empre­sa­ris no accep­ten fer-ho per bon­dat, sinó perquè s’hi veuen obli­gats.

En els dar­rers anys de vida del capi­ta­lisme, els governs democràtics han esta­blert unes nor­mes amb què es pro­po­sen impe­dir la causa de les cri­sis econòmiques: eli­mi­nar els mono­po­lis, regu­lar els preus, etc., amb més o menys eficàcia. Gover­nar és pac­tar, cedir en alguns punts del propi pro­grama. Es lluita con­tra la cor­rupció, però n’hi ha. Es lluita con­tra el frau fis­cal, però n’hi ha.

Pocs han estat els par­tits polítics que han introduït fac­tors morals en el seu pro­grama. Per exem­ple, quina pot ser la diferència màxima entre el sou d’un peó i el d’un con­se­ller dele­gat. La Demo­cra­zia Cris­ti­ana de De Gas­peri va fer alguna cosa en aquest sen­tit després de la Segona Guerra Mun­dial. Però no va durar gaire. A més, els prin­ci­pis morals d’una empresa no tenen res a veure amb una religió, sinó amb els cri­te­ris gene­ral de con­vivència. La bon­dat serà un fac­tor econòmic quan pre­val­gui aquest sen­ti­ment entre els com­pe­ti­dors i acon­se­gueixi millo­rar els bene­fi­cis de l’empresa.

El capi­ta­lisme va de mal borràs. Cada 25 o 50 anys intro­du­eix boni­fi­ca­ci­ons tècni­ques en el sis­tema pro­duc­tiu, fins que una nova crisi obliga a bus­car modi­fi­ca­ci­ons que millo­rin de nou el sis­tema. No es pensa, ni es creu, que la bon­dat i el pen­sa­ment net puguin fer gran cosa per millo­rar els resul­tats. Seria interes­sant que una empresa apliqués aquesta estratègia i com­provés si el compte de resul­tats puja o baixa. Aquests can­vis estratègics no es poden apli­car de dalt a baix, sinó de baix a dalt. Si els sin­di­cats accep­tes­sin el prin­cipi i con­ven­ces­sin el capi­tal que ells repre­sen­ten el 50% del cost i del valor de la pro­ducció i que han de tenir una par­ti­ci­pació en els bene­fi­cis, pot­ser ens ado­naríem que la bon­dat pot fer gua­nyar més diners.

El nos­tre sis­tema capi­ta­lista ha pro­vat tots els sis­te­mes i tots ens han por­tat a la pro­pera crisi. Marx ho va ende­vi­nar en pre­veure que el capi­ta­lisme ani­ria pas­sant de crisi en crisi i només millo­ra­ria de veri­tat després d’una guerra o d’un des­as­tre, quan la bon­dat es con­ver­teix en un pre­cepte econòmic, però ama­gat, per no recaure en els matei­xos defec­tes que van ori­gi­nar la guerra. És el que va pas­sar després de la Segona Guerra Mun­dial.