Bondat i factor econòmic?

És la bondat un factor econòmic? Sembla que no. Si agafeu un volum gruixut sobre teoria econòmica i un altre sobre història econòmica trobareu nombroses vegades les paraules corrupció, prepotència, egoisme empresarial, cobdícia i fins i tot estafa, manipulació, “insider trading” –informació privilegiada, procedent de la mateixa empresa.

En conjunt, és impossible trobar la paraula bondat en aquells textos, ni cap altra que suposi una actitud moral. L’empresari o empresària arribarà a casa, farà un petó a l’esposa o marit, jugarà una estona amb els nens, s’interessarà pel seus estudis, passejarà el gos i, finalment, es concedirà una estona de relaxació parlant amb la parella, llegint, mirant la televisió, comentant el problemes escolars dels fills o els propis de l’empresa o els del veí de sobre o del costat, disposat a donar-li la mà, sempre que faci falta. La seva existència està plena d’exigències morals, vàlides per a la casa i la família, però no per a l’empresa. La vida empresarial és una guerra en la qual no hi ha temps per pensar a ser bondadós. A vegades, els sindicats aconsegueixen millorar els plans de pensions dels jubilats, augmentar els salaris si els beneficis també han augmentat, etc., però els empresaris no accepten fer-ho per bondat, sinó perquè s’hi veuen obligats.

En els darrers anys de vida del capitalisme, els governs democràtics han establert unes normes amb què es proposen impedir la causa de les crisis econòmiques: eliminar els monopolis, regular els preus, etc., amb més o menys eficàcia. Governar és pactar, cedir en alguns punts del propi programa. Es lluita contra la corrupció, però n’hi ha. Es lluita contra el frau fiscal, però n’hi ha.

Pocs han estat els partits polítics que han introduït factors morals en el seu programa. Per exemple, quina pot ser la diferència màxima entre el sou d’un peó i el d’un conseller delegat. La Democrazia Cristiana de De Gasperi va fer alguna cosa en aquest sentit després de la Segona Guerra Mundial. Però no va durar gaire. A més, els principis morals d’una empresa no tenen res a veure amb una religió, sinó amb els criteris general de convivència. La bondat serà un factor econòmic quan prevalgui aquest sentiment entre els competidors i aconsegueixi millorar els beneficis de l’empresa.

El capitalisme va de mal borràs. Cada 25 o 50 anys introdueix bonificacions tècniques en el sistema productiu, fins que una nova crisi obliga a buscar modificacions que millorin de nou el sistema. No es pensa, ni es creu, que la bondat i el pensament net puguin fer gran cosa per millorar els resultats. Seria interessant que una empresa apliqués aquesta estratègia i comprovés si el compte de resultats puja o baixa. Aquests canvis estratègics no es poden aplicar de dalt a baix, sinó de baix a dalt. Si els sindicats acceptessin el principi i convencessin el capital que ells representen el 50% del cost i del valor de la producció i que han de tenir una participació en els beneficis, potser ens adonaríem que la bondat pot fer guanyar més diners.

El nostre sistema capitalista ha provat tots els sistemes i tots ens han portat a la propera crisi. Marx ho va endevinar en preveure que el capitalisme aniria passant de crisi en crisi i només milloraria de veritat després d’una guerra o d’un desastre, quan la bondat es converteix en un precepte econòmic, però amagat, per no recaure en els mateixos defectes que van originar la guerra. És el que va passar després de la Segona Guerra Mundial.