Obrir els ulls

Europa espera amb incer­tesa l’arri­bada de la nova onada popu­lista al Par­la­ment Euro­peu. De mica en mica, elecció rere elecció, ha anat incre­men­tant la repre­sen­tació política d’opci­ons extre­mis­tes a l’euro­cam­bra, un incre­ment que ha fet dis­pa­rar les alar­mes i que ha fet créixer la sen­sació que podem estar a les por­tes de l’arri­bada d’un tsu­nami. La tria dels euro­di­pu­tats encara es fa a par­tir de 28 elec­ci­ons naci­o­nals, la qual cosa fa encara més difícil fer pronòstics, però a Brus­sel·les es con­si­dera una pos­si­bi­li­tat que l’extrema dreta arribi al 30% dels vots i que pugui for­mar el ter­cer grup més nombrós de la cam­bra. Però d’anti­eu­ro­peis­tes n’hi ha també en el grup que aplega els antics par­tits comu­nis­tes i fins i tot la crei­xent Aliança Lliure que van crear els par­tits verds i que aplega for­ma­ci­ons d’esquerra de dife­rents tra­di­ci­ons polítiques. Tot fa pre­veure que la frag­men­tació que s’ha anat pro­duint als par­la­ments naci­o­nals es tras­lla­darà també a Europa i que caldrà pac­tes per a la con­fi­gu­ració de noves majo­ries. En aquest sen­tit creix la pos­si­bi­li­tat que l’aliança que estan tei­xint els libe­rals del grup ALDE amb el par­tit d’Emma­nuel Macron gua­nyi pes per inci­dir en l’elecció de les figu­res clau del nou govern euro­peu.

Europa ha donat exem­ple en el pas­sat de capa­ci­tat de diàleg i d’acord, arri­bant a grans con­sen­sos quan ha cal­gut. La gran coa­lició –el pacte entre popu­lars i soci­a­lis­tes– ha donat esta­bi­li­tat durant molt anys i, lluny de ser un fre, ha permès l’alter­nança en el govern de les ins­ti­tu­ci­ons. El resul­tat de les pas­sa­des elec­ci­ons euro­pees va con­fi­gu­rar una nova majo­ria entre con­ser­va­dors i libe­rals, que ara no és clar que sigui pos­si­ble aritmètica­ment ni que es pugui arti­cu­lar política­ment. I és que a la incer­tesa dels resul­tats s’hi suma la invi­tació dels soci­a­lis­tes d’esten­dre la seva pro­posta a una gran aliança que, en veu dels seus can­di­dats, vagi des de Macron fins a Tsi­pras. O dit d’una altra manera: els super­vi­vents del nau­fragi de la soci­al­de­mocràcia volen enro­lar en aquesta nova tra­vessa els que van sal­tar per la borda.

La dreta euro­pea tÉ un pano­rama difícil davant seu, però això no ha alte­rat ni un mil·límetre el seu com­promís de no bus­car alter­na­ti­ves que vagin en con­tra del prin­ci­pis que defen­sen i que els por­tin a pac­tar amb l’extrema dreta. L’esquerra té el repte de recu­pe­rar la cre­di­bi­li­tat i l’espai per­dut, però, en cas de no ser sufi­ci­ent, té un con­text més favo­ra­ble perquè no ha de donar tan­tes expli­ca­ci­ons per arri­bar a acords amb l’extrema esquerra. La falta de sime­tria en el debat sobre la legi­ti­mi­tat de les dife­rents posi­ci­ons en l’eix ideològic pot ser clau en la política d’ali­an­ces. Els politòlegs es deba­ten, sense arri­bar a un con­sens, sobre els efec­tes de man­te­nir aïlla­des les noves opci­ons de caire naci­o­nal-popu­lista. El cordó sani­tari situat al seu vol­tant no sem­bla haver acon­se­guit l’objec­tiu de fre­nar el crei­xe­ment d’aques­tes opci­ons. Al con­trari, allà on s’ha evi­tat que arri­bes­sin a qual­se­vol esfera de govern a través de pac­tes, el que ha pas­sat és que no s’ha pogut con­tras­tar si els que es pre­sen­ten com a repre­sen­tants d’una nova manera de fer política són capaços de por­tar a terme les seves pro­me­ses, i els elec­tors no han tin­gut la pos­si­bi­li­tat de valo­rar els efec­tes de les polítiques que defen­sen. Un exem­ple clar és França, on tot indica que les euro­pees les gua­nyarà l’Agru­pació Naci­o­nal de Marine Le Pen. D’altra banda, cal­dria pre­gun­tar-se si, con­cep­tu­al­ment, el nos­tre sis­tema es pot per­me­tre vetar per a les fun­ci­ons de govern par­tits als quals sí que per­me­ten que es pre­sen­tin a les elec­ci­ons. I la pre­gunta no afecta només els drets d’aques­tes for­ma­ci­ons ni els dels seus diri­gents i can­di­dats, si el que estem apli­cant, de fet, és el valor del vot que eme­ten els seus elec­tors.

La humi­li­ació no és un bon argu­ment polític. Ni tam­poc és efec­tiu. Hi ha molts exem­ples, alguns no gaire llu­nyans, que sus­ten­ten aquesta afir­mació. Els valors que pre­te­nen sus­ten­tar l’espai cen­tral del con­sens no es defen­sen dar­rere d’una mura­lla, evi­tant que puguin que­dar una mica mase­gats per l’impacte amb una rea­li­tat incòmoda. Aques­tes elec­ci­ons euro­pees seran un punt d’inflexió, no tant pels resul­tats que es donin sinó per la gestió que es faci de la diver­si­tat a l’hora de fer política. Defen­sar el pro­jecte d’Europa dels que el volen des­truir no sig­ni­fica tan­car els ulls al que mou els que els han votat.