Capitalisme progressista?

Fa poc Elisabeth Warren, senadora demòcrata dels EUA, presentava un pla per a un “capitalisme responsable”. I l’economista Joseph Stiglitz acaba de treure un llibre sobre el “capitalisme progressista” com a alternativa a l’actual època d’insatisfacció. Segons Stiglitz, el capitalisme era “progressista” quan desenvolupava l’economia i millorava la condició humana, tot utilitzant els coneixements científics i les innovacions, en un estat de dret i de control democràtic sobre els seus propis “excessos”.

Aquesta fou la situació des de la fi de la II Guerra Mundial fins a finals dels anys seixanta del segle passat. S’acaba quan Thatcher i Reagan liberalitzen l’economia, canvien les regles del joc i, amb uns mercats sense control, es produeix una explosió de l’explotació i les desigualtats. Per Stiglitz, es tracta de canalitzar el poder del mercat per servir la societat. El problema no és el capitalisme sinó els interessos adquirits, sobretot per a les empreses monopolistes i financeres. Es tracta de tornar al capitalisme regulat de la postguerra. Tanmateix, Stiglitz no té en compte que aquesta època va ser excepcional i només va afavorir les economies capitalistes avançades. A la major part del món varen ser anys de pobresa i de lluites contra l’explotació imperialista. I als països més avançats, no tothom es va veure afavorit, i els guanys en les rendes, l’ocupació, les condicions laborals o l’estat del benestar varen ser el fruit de les lluites de les classes treballadores i populars.

Les polítiques de Thatcher i Reagan foren la resposta al canvi en les condicions objectives de l’economia des de finals dels anys seixanta: les lluites de les classes populars als països avançats i les lluites contra l’explotació imperialista als països retardats varen provocar una gran disminució de la rendibilitat del capital en l’àmbit global. Per recuperar aquesta rendibilitat, les elits capitalistes i els seus aparells d’estat havien de debilitar la capacitat de lluita i pressió de les classes treballadores i populars. A això s’han dedicat les polítiques neoliberals a l’espai mundial, i aquesta és la causa de l’augment de les desigualtats i la pobresa o de l’aparició de noves formes d’explotació de la força de treball que afecta les classes treballadores i populars.

És possible el “capitalisme progressista”? Stiglitz proposa més regulació dels mercats, una imposició progressiva, posar fi a la corrupció; o sigui, posar els mercats al servei de la societat. Però, es pot convèncer les elits econòmiques (l’1% dels més rics) que redueixin els seus beneficis per aconseguir una economia més igualitària? Amb més regulació i menys desigualtats solucionaríem els problemes de l’escalfament global i la crisi ecològica? Amb aquestes mesures s’evitarien les crisis i els cicles econòmics recurrents de les economies capitalistes? No sembla pas que sigui possible si només s’intenta “salvar el capitalisme de si mateix”. Més aviat caldria una alternativa per superar-lo.