Tribuna
Dones de Déu
Les religions són femenines: només hem de mirar el nombre de seguidores arreu del món i ens adonem que de dones n’hi ha, i moltes. Omplen temples, convents, hospitals, places, processons. La fe es transmet en gran manera a través de les dones. Però on s’amaguen, aquestes senyores creients? No les veiem a les tertúlies, ni a les grans trobades d’alt nivell, perquè no decideixen. I les que decideixen alguna cosa, estan a l’ombra. El més contradictori és que en molts casos sí que hi són, aquestes dones als equips directius. La dona que ocupa el lloc més important a l’Opus Dei a nivell mundial és una espanyola, Isabel Sánchez Sancho, i no la conec ni jo, que em dedico a aquests temes. El moviment eclesial dels focolars està fundat per una dona, la Chiara Lubich, una realitat que per estatuts sempre tindrà una dona presidenta. Ara és la Maria Voce, però si fem una enquesta sobre dones importants a les religions no ens sorgeixen aquests noms, perquè no tenen incidència pública. No associem religió a dones influents. Les mateixes institucions no fan prou per difondre, promoure, visibilitzar... tota aquesta riquesa interna que tenen i que és benèfica per a elles i per a la missió social que tenen.
Kahina Bahloul és la primera dona imam de França que predica a la mesquita Fàtima, però no la coneixen perquè no és molt difícil que les religions entrin al debat públic. I ja no diguem l’islam, i a sobre si el representa una dona. L’imamat de les dones està autoritzat des de fa 1.400 anys, però no se’n sap massa.
Més coneguda entre els avesats al budisme és la lama Tsulltrim Allione, fundadora i directora espiritual de Tara Mandala, una xarxa budista internacional. Aquesta dona és una figura coneguda en l’ecofeminisme i el budisme a Occident, però, tot i la seva projecció també mediàtica, sovint a aquestes figures els falla la legitimitat: les reconeix un públic ampli, però la pròpia tradició religiosa no se les fa seves. És la sensació d’incomoditat que també generen les nostres monges mediàtiques dins la mateixa estructura eclesial.
L’escriptora Ada Castells m’ha enviat un whatsapp des de l’aeroport de Bèlgica demanant-me si conec el número especial de la revista Le Monde des Religions dedicat a “les dones de Déu”, i li responc que no. A la tarda me la trobo pujant al meu despatx amb l’exemplar. Agafo amb gratitud la revista, que no té pèrdua: vestals, diaconesses, dones rabins, imams dones, totes elles implicades en organitzacions que sobre el paper són igualitàries però que no estan a l’altura de la igualtat que pregonen. En una de les vinyetes de la revista surt un home que diu a la seva dona i a la seva filla, que estan còmodament assegudes al sofà llegint, que s’afanyin, que arribaran tard a l’església. La dona respon: “Jo diria més aviat que és l’Església, qui fa tard amb nosaltres.” Jo també ho penso, que l’Església fa tard, molt tard, i em sap greu que dones que hi tindrien un paper es cansin o no s’entusiasmin per culpa d’estructures resclosides i poc permeables.
A Alemanya la parròquia de la Santa Creu de Münster, al Rin del Nord-Westfàlia, ha llançat la convocatòria d’una vaga de dones entre l’11 i el 18 de maig. No aniran a missa. Protesten pel que en diuen una “institució misògina”. La cap és Elisabeth Kötter, del grup Maria 2.0. També han escrit una carta al papa. De moment ja han rebut adhesions internacionals. La seva intuïció és que l’estructura que cobreix els abusos és la mateixa que exclou les dones del ministeri. Jo ja he dit de totes les maneres possibles que ni jo ni moltes de les dones que conec tenim cap interès a ser mossens. No ens sembla ni interessant ni estem cridades a aquesta vocació. El que sí que reivindiquem és que s’associï l’estat clerical al poder (que a l’Església ja sabeu que es diu “el servei”). El poder, el sagrat, la responsabilitat… no es declinen en femení.
Virginie Larousse escriu a Le Monde des Religions que les dones estan “preparades per a les coses sacres” (en francès és també un joc de paraules amb la paraula sacerdot: Elles sont prêt(r)es. Les dones estan preparades per a tot, no per a les coses sacres. Aquesta és una premissa que caldria tenir més en compte. La situació és reversible, cal voluntat política: nomenaments, visibilització, responsabilitats compartides, difusió, fitxatges, justícia poètica, vaja. Reconèixer el que ja hi és, i que per incapacitat, inèrcia, a vegades poca traça i error no s’ha fet. Si les religions s’obren a les dones no faran cap favor a la meitat de la població femenina. El favor, en tot cas, se’l faran a elles mateixes.
