Primer sense premi

Després de les urnes, ve l’hora dels pac­tes. I en això estem ara mateix: en el mer­ca­deig, el càlcul, la transacció...sense saber si el que en sor­tirà de tot ple­gat s’assem­blarà gaire al que vam votar diu­menge. Pot pas­sar que qui ja es veia alcalde hagi de cedir la vara o que, per con­tra, qui la nit elec­to­ral ho donava tot per per­dut cai­gui de rebot damunt de la pol­trona, pro­pul­sat per pin­ces, vets, ali­an­ces con­tra natura o ves a saber quina mena d’arte­facte de nego­ci­ació.

Tot és en mans dels apa­rells dels par­tits, que són els que juguen les car­tes aca­ba­des de repar­tir. Nuclis impe­ne­tra­bles que s’atri­bu­ei­xen la capa­ci­tat d’inter­pre­tar la volun­tat popu­lar, però a con­veniència, bus­cant la manera d’asse­gu­rar-se el tall més gran del pastís (encara que l’Arri­ma­das ho negui i ens vul­gui fer creure que no és “pillar cacho” el que bus­quen en les nego­ci­a­ci­ons). Si sabéssim el que es cou a porta tan­cada, les mone­des de canvi que cir­cu­len pels des­pat­xos, segu­ra­ment ens repen­saríem el vot o el mateix fet d’anar a votar. Però la política també és això, encara que con­vin­dria dema­nar als polítics més trans­parència i hones­te­dat. Per la resta, ja se sap que les elec­ci­ons no les gua­nya qui queda pri­mer, sinó qui té la capa­ci­tat de for­jar majo­ries. Que ho pre­gun­tin sinó a l’Artur Mas, des­ban­cat pel tri­par­tit, o a l’Arri­ma­das del 21-D. Agradi o no agradi, aques­tes són les regles del joc, encara que, a vega­des, això costi d’empas­sar.