Les suspensions

Ja han pas­sat les legis­la­ti­ves espa­nyo­les, les muni­ci­pals i els euro­pees; ja ha pas­sat la voràgine, la síndrome de la cam­pa­nya per­ma­nent i l’onada de publi­ci­tat estúpida, però de cap de les mane­res s’ha aca­bat la política, en forma d’auto­ri­ta­risme i repressió per part de la superes­truc­tura –legis­la­tiva, exe­cu­tiva, judi­cial i mediàtica– d’un Estat espa­nyol embo­git con­tra els nos­tres pre­sos i exi­li­ats polítics. En aquest sen­tit, la sus­pensió de qua­tre dipu­tats i un sena­dor ele­gits pel poble català en les pas­sa­des elec­ci­ons legis­la­ti­ves és una autèntica sus­pensió de la democràcia –un estat d’excepció enco­bert– a casa nos­tra.

No hi ha dubte que aques­tes sus­pen­si­ons ultra­au­to­ritàries dels dipu­tats Jun­que­ras, Turull, Rull i Sànchez i del sena­dor Romeva for­men part de la crua ven­jança de l’Estat espa­nyol con­tra el poble de Cata­lu­nya per haver votat el pas­sat 1-O. És la política repres­siva –que va avor­tar l’ina­li­e­na­ble dret a l’auto­de­ter­mi­nació dels pobles, la democràcia en estat pur– d’extrema dreta dis­fres­sada de libe­ra­lisme (abso­lu­ta­ment ultra­con­ser­va­dor) o de soci­a­lisme (com­ple­ta­ment metafísic). Però la cosa no s’atura aquí. Les atza­ga­ia­des anti­de­mocràtiques, a causa de les pres­si­ons maquiavèl·liques de l’exe­cu­tiu espa­nyol arri­ben fins al cor d’Europa, a Brus­sel·les. D’aquesta manera, el 29 de maig als euro­di­pu­tats elec­tes Car­les Puig­de­mont i Toni Comín (ava­lats per més d’un milió de vots) se’ls va pro­hi­bir l’entrada al Par­la­ment Euro­peu. Això és molt greu, ja que el Par­la­ment Euro­peu, que repre­senta (hau­ria de repre­sen­tar) la casa comuna de la democràcia dels pobles d’Europa, sem­bla que està esde­ve­nint un espai de cor­rupció, nepo­tisme, intran­sigència i jaco­bi­nisme com­ple­ta­ment inex­pli­ca­ble i into­le­ra­ble. Amb actes tan indig­nes i irra­ci­o­nals com aquest s’està acon­se­guint, mal­grat que no sigui la intenció de la majo­ria de cata­lans, con­ver­tir el Bre­xit i els bre­xi­ters en cam­pi­ons de la democràcia. Per altra banda, tam­poc cal obli­dar el recent dic­ta­men de l’ONU en què es demana d’una manera explícita i diàfana l’alli­be­ra­ment imme­diat dels pre­sos polítics cata­lans. En síntesi, que si en aquests moments els pares d’Europa, com per exem­ple Jean Mon­net o Robert Schu­man, tor­nes­sin a viure que­da­rien com­ple­ta­ment gar­ra­ti­bats i esma­per­duts, i jo crec que pre­fe­ri­rien tor­nar ràpida­ment al des­cans etern.