Freddy Buache

Ha mort Freddy Buache, que va ser durant molt de temps el director de la Cinemateca Suïssa, a la seu de la qual vaig entrar per saludar-lo una vegada que vaig ser a Lausana. Ho vaig voler fer perquè Buache s’havia convertit en un mite per als cinèfils des que, l’any 1982, Jean-Luc Godard va adreçar-li una carta cinematogràfica d’uns deu minuts de durada en resposta a una comanda municipal per celebrar els 500 anys de la creació de la ciutat, situada a la vora del llac Léman. El cineasta, resident a Nyon, va respondre a l’encàrrec a la seva singular manera amb la idea de crear imatges entre el cel i l’aigua, entre el blau i el verd amb la ciutat entremig com un món de grisos amb línies rectes. Lettre à Freddy Buache comença amb Godard a la taula de muntatge fent aquesta reflexió: “Aquells que han encarregat el film estaran furiosos. Han encarregat un film sobre i aquest és un film de. Encara no arriba a la superfície, és al fons, al fons de les coses. El cinema morirà aviat, molt jove, sense haver donat encara tot el que havia de donar. Hi ha urgència.”

Una no sap si el cinema, certament, està mort. I si ho està, si és un mort vivent. O un fantasma que va revenint, a vegades fins i tot poderosament. N’hi ha que diuen: si el cinema està mort, celebrem-lo! Celebrem tot allò que ens ha donat. No sé si Freddy Buache creia, com Godard, que el cinema estava destinat a morir essent encara jove. En tot cas, segur que el celebrava, i per això, amb la seva feina a la Cinemateca Suïssa, va dedicar-se a conservar-lo. De fet, Godard també creu en el valor de la conversació per tal que, ni que sigui com un mort vivent, el cinema es conservi. És així que el cineasta va sortir per una vegada de casa seva, on fa temps que està confinat, per comparèixer en l’últim congrés de la FIAF celebrat a Lausana i va parlar de la importància de l’arxiu fílmic. Allà s’hi va trobar amb el seu amic. Tanmateix, a Buache no només li importava el passat del cinema. Havent mort als 94 anys, fins els 90 va assistir al festival de Canes, on li tenien reservada una cadira. I una altra cosa molt important: per ajudar a mantenir viva la memòria del cinema, fins fa poc encara feia classes a la Universitat de Lausana. M’ho explicava ahir una jove gironina, Ariadna Lorenzo Sunyer, que fa quatre o cinc anys va assistir a les classes de Buache. Ell, de fet, encarnava la memòria del cinema i n’explicava històries.