Freddy Buache

Ha mort Freddy Buache, que va ser durant molt de temps el direc­tor de la Cine­ma­teca Suïssa, a la seu de la qual vaig entrar per salu­dar-lo una vegada que vaig ser a Lau­sana. Ho vaig voler fer perquè Buache s’havia con­ver­tit en un mite per als cinèfils des que, l’any 1982, Jean-Luc Godard va adreçar-li una carta cine­ma­togràfica d’uns deu minuts de durada en res­posta a una comanda muni­ci­pal per cele­brar els 500 anys de la cre­ació de la ciu­tat, situ­ada a la vora del llac Léman. El cine­asta, resi­dent a Nyon, va res­pon­dre a l’encàrrec a la seva sin­gu­lar manera amb la idea de crear imat­ges entre el cel i l’aigua, entre el blau i el verd amb la ciu­tat entre­mig com un món de gri­sos amb línies rec­tes. Let­tre à Freddy Buache comença amb Godard a la taula de mun­tatge fent aquesta reflexió: “Aquells que han encar­re­gat el film esta­ran furi­o­sos. Han encar­re­gat un film sobre i aquest és un film de. Encara no arriba a la superfície, és al fons, al fons de les coses. El cinema morirà aviat, molt jove, sense haver donat encara tot el que havia de donar. Hi ha urgència.”

Una no sap si el cinema, cer­ta­ment, està mort. I si ho està, si és un mort vivent. O un fan­tasma que va reve­nint, a vega­des fins i tot pode­ro­sa­ment. N’hi ha que diuen: si el cinema està mort, cele­brem-lo! Cele­brem tot allò que ens ha donat. No sé si Freddy Buache creia, com Godard, que el cinema estava des­ti­nat a morir essent encara jove. En tot cas, segur que el cele­brava, i per això, amb la seva feina a la Cine­ma­teca Suïssa, va dedi­car-se a con­ser­var-lo. De fet, Godard també creu en el valor de la con­ver­sació per tal que, ni que sigui com un mort vivent, el cinema es con­servi. És així que el cine­asta va sor­tir per una vegada de casa seva, on fa temps que està con­fi­nat, per com­parèixer en l’últim congrés de la FIAF cele­brat a Lau­sana i va par­lar de la importància de l’arxiu fílmic. Allà s’hi va tro­bar amb el seu amic. Tan­ma­teix, a Buache no només li impor­tava el pas­sat del cinema. Havent mort als 94 anys, fins els 90 va assis­tir al fes­ti­val de Canes, on li tenien reser­vada una cadira. I una altra cosa molt impor­tant: per aju­dar a man­te­nir viva la memòria del cinema, fins fa poc encara feia clas­ses a la Uni­ver­si­tat de Lau­sana. M’ho expli­cava ahir una jove giro­nina, Ari­adna Lorenzo Sunyer, que fa qua­tre o cinc anys va assis­tir a les clas­ses de Buache. Ell, de fet, encar­nava la memòria del cinema i n’expli­cava històries.