Memorial de Greuges n. 27

A finals del segle XIX les principals institucions econòmiques i culturals catalanes presentaren un memorial de greuges a la reina i al govern espanyol en què es recollien les principals queixes de la societat catalana pel comportament del govern en unes accions que eren clarament anticatalanes. Fa vuit anys, les mateixes entitats –inclòs l’autor d’aquestes ratlles, que en aquell moment era president de l’Ateneu Barcelonès–, acompanyades del màxims representants de CCOO i la UGT, presentaren el que devia ser el 25 o 26 Memorial de Greuges, en la mateixa línia del primer. En realitat, no sé si el darrer manifest era el 26 o el 30 o el 32, però no em resultaria gaire difícil enumerar-los seguint la història d’aquests darrers 120 anys. Aquests memorials tenen un denominador comú: un resultat nul. Cap de les queixes va ser escoltada. En els darrers anys les queixes eren adreçades al PP o al PSOE, segons qui hi havia a La Moncloa. Trobo a faltar els socialistes catalans, el PSC, ja que els actuals són fidels seguidors del PSOE. Si no fos així no s’entendria que votessin a favor d’aplicar l’article 155, que deixa sense competències la Generalitat de Catalunya, o que s’oposin a la presència a les Corts espanyoles del presos catalans elegits democràticament. Ideològicament, res em separa del que diuen els socialistes catalans, perquè no em sento precisament vinculat a les dretes, però ara parlo de sentiment de catalanitat.

La política centralista espanyola sempre ha estat contra Catalunya, però potser mai com ara. I tenen unes armes que abans no tenien. El poder polític ja el tenien i, ara, fins i tot tenen una senyora, que es diu Meritxell, que fa el que li manen. Es proposen esclafar l’economia catalana i ho estan fent amb mesures d’omissió –inversió en infraestructures, per exemple–, o mesures actives com és el canvi de domicili de les grans empreses catalanes. A curt o a mitjà termini aquesta darrera mesura és una ganivetada per l’esquena contra la Borsa de Barcelona, que es queda només amb Grífols com a única gran empresa amb el domicili a Catalunya. I així no pot funcionar una borsa. Que sàpiga, només el grup Planeta va canviar el domicili de gust.

Els elements de pressió són múltiples i s’ha arribat a ficar a la presó els qui es queixaven. Hi ha molts exemples. La justícia espanyola no necessita estar pressionada pel govern espanyol: és que pensen igual; la pressió tributària: l’enorme dèficit entre els diners que l’Estat cobra a Catalunya en forma d’impostos i que no tornen en forma d’inversions, tal com havia de ser; la Caixa de Catalunya, en mala situació financera, va ser cedida al BBVA, un bon banc, mentre Caja Madrid, que estava pitjor, es vol convertir en un gran banc espanyol amb seu a Madrid. Però l’experiment amb Bankia no els ha sortit gens bé, amb corrupció a dojo i mals costums financers –llegeixin El libro negro, d’Ernesto Ekaizer, sobre aquest tema–. Els expedients de les empreses catalanes que no són bones amigues es perden en els calaixos de l’administració central. A la Llotja del Bernabéu hi van els socialistes o els del PP, segons qui mani, i els empresaris amics en treuen bon profit, encara que el Madrid perdi.

Si no fem res, a mitjà termini l’economia catalana començarà a perdre el que tant ha costat guanyar. I la senyora Meritxell, que resulta simpàtica a la vista, que vagi votant a favor d’una Catalunya sense competències. Unes competències que, junt amb la llengua, són l’ànima de la nostra pàtria.