Opinió

Vuits i nous

Sí, sí socialista...

“Dic a un xinès: “Sou molt rics, oi?” Li surt de l’ànima un “molt!” entendridor

Ens porten a Guillin a admirar natura. No tot han de ser ciutats grans. Aquesta és la primera petita: aplega prop de 900.000 habitants. Embarquem en un dels vaixells de creuer que duen a passejar pel riu Li. Vietnam és a prop. Les aigües del riu són marronoses; la vegetació, ufanosa; l’aire, molt humit; la calor, enganxosa. Uns pescadors feinegen. Sembla que d’un moment a l’altre ens haguem de trobar Marlon Brando i que li haguem de comunicar que pot deixar de fer-se l’original perquè la guerra del Vietnam ja fa temps que es va acabar. El principal centre d’interès de l’excursió són unes muntanyes no molt altes però esveltes i cobertes d’herbes que a ple sol o a contrallum presenten unes fesomies suggestives. A mi em recorden aquell gos floral que vigila l’entrada del Guggenheim de Bilbao. Ens trobem tots a coberta, mirant i fent fotos. La majoria són xinesos. El turisme, a la Xina, és majoritàriament local. Nosaltres som la raresa. Els xinesos es belluguen: uns volen veure Pequín; uns altres, Xangai. Aquests del vaixell s’allotgen als hotels de Guillin, gairebé exclusivament de cinc estrelles. A Pequín en vaig veure un de set. Em pensava que no existien. Tot d’una, una guia crida en diversos idiomes: “Algú té un bitllet de vint iuans?” Els xinesos resten impassibles. No fan cap transacció amb paper moneda, ja ha quedat dit i repetit. Un estranger en treu un. A l’anvers, darrere l’efígie de Mao, hi ha dibuixada la muntanyola que ara mateix tenim al davant. Els xinesos estan molt contents de recordar o descobrir la sensibilitat paisatgística de la fàbrica de moneda i timbre.

Al vespre pugem a un altre vaixell de creuer, ara per recórrer un dels llacs situats al centre del nucli urbà de Guillin. Uns pescadors posats pel govern fan exhibició de la pesca amb cormorans ensinistrats per atrapar els peixos. Passem per sota de molts ponts il·luminats: “Aquest n’imita un de Londres; aquest, el de les Cadenes de Budapest; aquest d’aquí, un de Venècia”... Saltem a terra i seguim on va la gent. Cada dia, a dos quarts de nou del vespre i durant deu minuts, la façana d’un hotel, que resulta ser el nostre hotel, es converteix en una gran cascada. L’aigua baixa amb estrèpit del terrat a la cornisa inferior. La gent aplaudeix. Estic a punt de dir a la guia, que és a prop: “Cal? Cal la cascada? Calen els cormorans funcionarials i les reproduccions dels ponts?” Em retinc perquè sé que la disgustaria i li dic: “Sou molt rics, oi?” Li surt un “molt!” tan de dins l’ànima que m’arriba a entendrir. Uns dies més tard, a Xangai, un altre guia ens confiarà que no hi ha a la Xina sanitat pública. Algú, sorprès, li preguntarà: “Però que no sou un país socialista?” “Sí, sí, socialista..!”, li sortirà també de dins amb una entonació aquest cop amarga...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.