Més que metge

Hi ha una gran tra­dició cata­lana de met­ges huma­nis­tes: acrei­xen l’excel·lència pro­fes­si­o­nal amb el do d’enco­ma­nar opti­misme i con­fiança al malalt. Amb tacte i ten­dresa. Un d’ells va morir el 27 de maig a Bar­ce­lona: Joan Oli­ve­ras Farrús, nas­cut a les Pla­nes d’Hos­to­les, a la Gar­rotxa, el 1926. Bon punt lli­cen­ciat, va abraçar una espe­ci­a­li­tat lla­vors no ben afer­mada: la d’anes­te­sista. En aquesta funció clínica va ser pio­ner aquí en apli­car l’epi­du­ral. Només expli­cava aquest mèrit, reco­ne­gut arreu, quan algun amic el con­vi­dava a par­lar-ne. Rela­tava amb emoció els ini­cis difícils, en ple debat sobre aque­lla nova vari­ant d’anestèsia. Estava agraït a la seva cosina Maria Oli­ve­ras, for­mada a Oxford en l’espe­ci­a­li­tat. Ella el va espe­ro­nar a fer-se anes­te­sista. Joan Oli­ve­ras va ele­var aquest exer­cici específic de la medi­cina a la cate­go­ria d’una missió al ser­vei de la causa suprema d’apai­va­gar el dolor físic... i el moral. Aquest sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat el pro­jec­tava també a la vida col·lec­tiva. En els anys de la dic­ta­dura el doc­tor Oli­ve­ras mal­dava per apai­va­gar el dolor de la pàtria afli­gida. Ell i la seva dona, Mari­ona Bagués, grans lec­tors de premsa cata­lana, cul­tes en tot l’abast del mot, lliu­ra­ven com­bats per la llen­gua i la cul­tura per­se­gui­des. Els agra­dava anar a Bernuï, al Pallars, per escol­tar la gent d’allí i “per escol­tar el silenci”, deia la Mari­ona. El silenci de la terra ens parla. Joan Oli­ve­ras també escol­tava els silen­cis del malalt i els silen­cis en la nació cap­tiva.