Tres mesos

Abans era sempre aquí, just a la boca de la primera paraula que pensava escriure, i després m’aguantava la respiració i reapareixia unes ratlles més avall, no pas gaires, perquè retirar-se i esperar no anava pas amb el seu estil. Acabava sent per tot el text, de fet, reptant-hi, embolcallant-lo, assetjant-lo amb capricioses volutes de fum que s’hi estancaven com una idea fixa que, paradoxalment, es resistís a aturar-se enlloc. M’agradava per això, també, perquè ens demoràvem junts a la vora d’una frase, com si ens asseguéssim a contemplar breument el paisatge. El tabac hi era sempre, vigilant i compulsiu, com una eina més del teclat. Ara escriure és aquesta soledat de cos i pensament, aquesta cosa absurda, i l’ansietat, i la repulsió davant la pantalla en blanc. Aquí, segurament, n’hauria encès un altre. Un cigarret per asserenar-me, per no plorar. Per posar-hi perspectiva i poder seguir. A vegades tenia això de bo, fumar: agafaves l’encenedor, i aquest gest familiar congregava la mínima energia necessària per neutralitzar la paràlisi i afavorir la recapitulació i la represa. Ara tot és patir, i comptar les hores —que lentes que passen– i serrar les dents.

Tinc síndrome d’abstinència, ja ho sé. Me’n faig al càrrec i tiro endavant. Si depengués de mi, però, ja no escriuria més. Podria dir, com Juan Rulfo, que se m’ha mort l’oncle Celerino, que era el que m’explicava les històries, i deixar-ho aquí. Adeu. Mai més. Tots els textos em semblen massa llargs i inconnexos; un disbarat. Abans tenien l’extensió, posem-hi, d’entre deu i quinze cigarrets. Apagava l’últim al cendrer i era com posar-hi el punt final. Ara l’espai de l’escriptura són praderies immenses, sense ni un arbre per fer-hi ombra. Els dits tamborinegen damunt la taula com enfollits per l’excés de terreny, incapaços de distingir-hi cap fita, de preveure un acabament. Em rosego les ungles, m’aixeco, m’assec, mastego un xiclet. Quan fumava, em moria, és veritat. Però hi ha vegades que desitjaria morir-me vivint, com abans, i no com ara, que visc a mitges morint-me igual. M’haureu de perdonar: he passat més anys fumant que no pas no fent-ho, i tot i així aquest és el meu primer intent, l’únic que valdrà. Ho he promès al meu fill, i a un fill se li ha de respectar la paraula donada. Aquest cap de setmana ha fet tres mesos que ho vaig deixar, i ho celebraria fumant. És tan trist, que hi afegiria, rere el de celebració, un altre per fer-me passar les ganes de plorar, i ja van dos cops en un mateix article. Perquè no et cures mai, pel que n’he après: seré sempre més algú aferrat a un consol que no es pot permetre. Però mira, he aconseguit ordir alguna cosa fins aquí sense tabac, o potser només ha estat la corda que l’imprudent anomena a casa del penjat.